ACTIVITATS

Dilluns 28 de gener a les 19h al Club Wagner acollim el visionat del documental El Clan Wagner.

Des de la seva primera adolescència a Linz, Adolf Hitler havia professat una admiració entusiasta per Richard Wagner, en qui veia el gegant artístic que ell, Hitler, hauria volgut ser. D'altra banda, Wagner, antisemita notori i patriota alemany exacerbat, paladí de la raça ària i recuperador de la mitologia germànica dels Nibelungs i els Sigfrids fins a convertir-la en una mena de pseudoreligió, constituïa un precursor cultural del nazisme. No és per casualitat si, des de la fundació dels festivals d'òpera wagneriana el 1883, la petita ciutat bavaresa de Bayreuth havia esdevingut la meca del nacionalisme ètnic alemany.

El passat dilluns 14 de gener a les 19h al Club Wagner vam acollir una conferència a càrrec del periodista Enric Calpena i l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté, El context històric en temps de Wagner.  

Tractaren la situació de l'Europa Occidental durant la segona meitat del segle XIX, quan la Segona Revolució Industrial ha portat a la creació d'una classe mitjana i alta que utilitzen la cultura com a element distintiu de classe, al mateix temps que identifiquen aquestes manifestacions culturals amb el naixament dels nous Estats que configuraran un nou escenari europeu. Wagner, en aquest sentit, seria un dels millors exemples d'aquest nou paper de les classes urbanes en la societat europea del moment.

Dimecres 9 GENER 19h -Els tres rols de la dona a la música 
La dona pot participar de la creació musical a tres nivells: com a intèrpret (solista, vocalista, instrumentista), com a directora o com a compositora. El primer està assumit des de fa temps, i fins i tot sembla que el propi caràcter sexista de la publicitat les afavoreixi en aquest sentit. Com a directores, ara mateix està sorgint una certa conscienciació, tant entre els músics com entre el públic. Però com a compositores, sembla que ni tan sols se les troba a faltar. És gravíssim el fet que cada cop que s’anuncia una nova temporada musical amb una presència nul·la o, com a molt, simbòlica de compositores,  no esclata cap polèmica. Mentre hi hagi dones solistes sembla que la quota ja està coberta. Com és això? Està relacionat amb el conservadorisme dels programadors (la major part de dones compositores les trobem a partir del segle XX), o bé també té a veure amb el poder associat a cada un d’aquests rols?  Una intèrpret, en el fons, segueix ordres. Una directora les dona, però està sotmesa a la voluntat de l'autor . En canvi, una compositora seria l’autoritat màxima respecte la seva obra. 
Carme Portacelli, Raquel García-Tomàs, María Hinojosa, Beatriz Fernández, Helena Bayo