Crònica de Nacho Ferrer, soci del Club Wagner.
Envoltada de turons en mig de Francònia, al nord de Baviera, la ciutat de Bayreuth s’alça majestàtica, dormint el son de les ciutats mitjanes alemanyes on mai no hi passa gaire cosa i on la vida és reposada. De tant en tant s’hi fa alguna fira, hi ha el mercat setmanal d’obligat compliment i que sovint és hereu d’algun privilegi de l’època medieval o moderna i n’hi ha que, fins i tot, tenen alguna universitat més o menys contemporània creada per a repartir els estudiants entre les ciutats grans, on hi ha les facultats més antigues d’Europa, i les petites. Bayreuth, però, és diferent: Bayreuth ha passat a la història comuna de les capitals musicals europees, i la vila és indestriable dels annals de la música.
En arribar a Bayreuth en tren, el primer que saluda el visitant és la vista, en la llunyania, dalt del famós turó verd envoltat d’avets, del Festspielhaus, el teatre ideat per Richard Wagner per a presentar L’anell del nibelung. Aquest teatre, únic al món per la seva acústica i per tota l’aura mítica que l’envolta, és punt de trobada obligat de tots els melòmans i wagnerians —especialment dels segons— que, durant un parell de dies durant l’estiu, decideixen fugir de la rutina i visitar la ciutat per assistir al festival que cada any es celebra en honor de Richard Wagner i on només, amb l’excepció de la novena simfonia de Beethoven, s’interpreten les seves obres.
L’ambient de la vila durant el festival és incomparable: ja uns dies abans de la inauguració—puntual, el 25 de juliol —es palpa en l’ambient un aire de neguit, d’emoció, d’expectació. Cartells anunciant la nova temporada pengen per tot arreu, alhora que s’anuncien conferències sobre Wagner, exposicions a la Vil·la Wahnfried —la casa del mestre—, i tota mena d’esdeveniments al voltant del compositor que va posar la ciutat al mapa. Els antiquaris, nombrosos a la ciutat, engalanen els aparadors amb els millors artefactes wagnerians: a tot arreu hi ha fotografies, autògrafs, partitures, llibres, busts, jocs de cafè, cartells, tota una col·lecció d’objectes que fan les delícies dels adeptes a l’obra wagneriana i que torturen la butxaca. Uns dies abans de la inauguració, al centre de la ciutat s’hi pengen banderes de gairebé tots els països del món per a representar un fet inqüestionable: durant les properes sis setmanes, Bayreuth serà la capital mundial del wagnerisme.
Aquesta capitalitat esdevé un fet durant les funcions al festival. Tot i que la representació comença a les quatre de la tarda —puntualment i sense retard—, hores abans ja es palpa l’emoció del públic que ha pelegrinat al teatre per assistir a l’obra que es representa aquell dia. Passejar-se pels jardins del festival i pel Festspielhaus és assistir a una reunió internacional: s’hi senten tots els idiomes imaginables —per bé que l’alemany hi és predominant— i es té la sensació de pertànyer a una cosa gran, a un estol de gent ajuntada al mateix lloc per a una fi comuna: escoltar Wagner.
A tres quarts de quatre (o de sis, si la representació és de L’or del Rin o de L’holandès errant) són a la primera fanfàrria: perquè sí, a Bayreuth no hi ha un timbre que cridi el públic a l’ordre, hi ha sis músics de l’orquestra que, des del balcó del teatre, criden la congregació.
A les quatre comença la funció i s’esdevé la màgia. Després d’haver-se tancat —amb clau!— les portes de la sala, perquè s’impedeix que qualsevol cosa destorbi la representació, la música sorgeix d’un fossat dissenyat específicament per Wagner i que tapa l’orquestra totalment. Això, sumat a les columnes que, a banda i banda, van dirigint la visió a l’escenari amb cap altra cosa que pugui distreure l’espectador, genera una sensació única: se sent la música però, gràcies a l’acústica única de la casa, no se sap ben bé d’on surt. La sensació és gairebé tel·lúrica, com si els sortís de sota l’espectador, de les bandes, del sostre, de tot arreu. L’espectador té la sensació de ser en mig d’un gran instrument, d’una gran orquestra, i, malgrat això, sent cada cantant, cada paraula, cada síl·laba.
Les pauses a Bayreuth són incomparables a les de qualsevol altre teatre. Com que el Festspielhaus no té saló de descans, les dues-mil persones del públic estan obligades a sortir al carrer, al parc que envolta el teatre, envoltat per hectàrees i hectàrees de parc que el públic fa servir abastament: n’hi ha que analitzen, fil per randa, el que tot just han sentit; n’hi ha que, impacients, no poden esperar a tornar a entrar; n’hi ha que, impassibles, passegen amunt i a vall amb una copa a la mà i contemplen el paisatge humà; n’hi ha que flirtegen, n’hi ha que discuteixen, n’hi ha que lloen el director d’escena, n’hi ha que en demanen el cap, i així tantes opinions i punts de vista com els dos-mil espectadors, tres amunt tres avall, que caben a la sala. Les converses es barregen en l’aire amb l’olor de les salsitxes —una institució a les pauses— i de les diverses menges que el públic expert porta de casa per a fer pícnic a la gespa. Amanida de patata, de pasta, de salsitxa —una especialitat de Francònia deliciosa—, una mica de vi blanc, xampany, potser, i anem enllestint que la pausa és apunt d’acabar i ja són de nou les fanfàrries que ens criden al teatre.
Acabat el tercer acte, el públic encara pot gaudir d’una darrera delícia musical: el cant dels grills dalt del turó, que juntament amb els aplaudiments provinents de la sala, acaronen la tranquil·litat de la nit de Francònia. La funció ja s’ha acabat, el públic ja ha recollit els abrics, els paraigües o les bosses i —els wagnerians de debò ho fan a peu— va baixant el turó cap a la ciutat amb l’esperança de trobar algun restaurant que, a quarts d’onze, encara tingui pietat d’ells i els ofereixi alguna cosa després de la funció. Durant la baixada, les clàssiques converses sobre la producció, els cantants, el director, l’orquestra, que bona que era la Nilsson, o com el muntatge que vam veure a Berlín a la primavera era molt millor. Bayreuth és una conversa permanent.
Cap a finals d’agost, les fulles del parc comencen a esgrogueir-se i a caure. Es fa fosc més aviat i la segona pausa ja té lloc durant el capvespre. Comença a fer fred a la nit i el temps es torna esquerp: s’anuncia la tardor. Una última fanfàrria, un últim acte, un últim aplaudiment, i el Festspielhaus queda buit, en silenci, adormit. Fins a la primavera dormirà tot esperant l’arribada dels tècnics, dels correpetidors, dels cantants, de l’orquestra, del cor, que el tornaran a poblar, el tornaran a viure. El públic també hi tornarà, un any més, i s’adonarà que, com qui no vol la cosa, ha passat un any, però que tot està a lloc, allà on havia quedat l’any anterior. El Festspielhaus, però, haurà restat quiet, alçat majestàticament sobre el turó en què Richard Wagner el va concebre fa cent-cinquanta anys amb una presència constant, familiar, que esdevé punt de trobada anual on es pot mirar enrere i mirar endavant, un lloc que, inexplicablement, t’atrapa i no et deixa anar. Tornar a Bayreuth no és una opció: és una necessitat.