ARTICLES
A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner
És ben conegut que la dècada dels quaranta va ser decisiva per a la creació dramàtica de Richard Wagner. Els primers èxits amb Rienzi, l’estabilitat com a Kapellmeister a Dresden i el desenvolupament del drama musical que va dur a terme amb L’holandès errant són alguns dels motius que ho corroboren.
Així mateix, també en un sentit purament material, la dècada dels quaranta és molt rellevant pel que fa a l’estudi de les fonts antigues del passat germànic. En aquests anys podem constatar l’estudi de les obres de mitologia germànica dels germans Grimm, les lectures de noves edicions de poesia i literatura germànica antiga i, naturalment, el descobriment i la fascinació per Lohengrin gràcies al treball de Joseph Görres, Lohengrin, ein altdeutsches Gedicht (1813). D’això en tenim constància gràcies a la llista de llibres de la “Dresdener Bibliothek”, la qual recull el catàleg de la col·lecció del mateix Wagner en aquests anys centrals d’estudi i formació. La llista, publicada per Westerhagen i consultable digitalment, és valuosa perquè ens permet conèixer de primera mà quins llibres tenia Wagner en aquell moment.
A càrrec de Jordi Medallo Muñiz, soci del Club Wagner.
Com sabeu, recentment, s’ha presentat la nova temporada 2026-2027 del Gran Teatre del Liceu. Una temporada, com les anteriors de l’actual equip, farcida d’òperes, concerts simfònics, música de cambra, recitals, i alguna cosa de ballet, principalment a la sala gran, altres al Foyer i en algun escenari fora del Liceu.
Una temporada basada en la presència de grans veus, principalment femenines (sopranos), molt per sobre d’altres tessitures. Les Annes Pirozzi i Netrebko, l’Oropesa, la Jaho, la Radvanovsky, la Sierra, la Grigorian i LiseDavidsen, entre d’altres.
Com ja és habitual, el repertori italià és predominant, principalment Puccini, Verdi i Bellini, seguit de l’alemany amb Mozart i Wagner. La resta és menor (català, anglosaxó i, curiosament, sols una única funció dels Pêcheurs de perles de Bizet, que ja en parlaré desprès.
Seguim amb representacions per als Under 35, 5 títols (Aida, La Bohème, Assemby Hall, Num Eros i Die Zauferflöte).
En total s’ofereixen 13 títols d’òperes dels quals, 9 són escenificats, 3 en versió concert (VC), suposo que per estalviar-se escenografies o no han trobat les adients. I una sarsuela.
A càrrec de Laia Pratdesaba, sòcia del Club Wagner
Sempre dic el mateix quan començo a explicar aquesta història: Wagner va venir a mi; jo no vaig anar a ell.
Era l’últim any d’institut, tenia entre 17 i 18 anys. Aquell temps estrany en què tot sembla concentrar-se en uns pocs mesos: els exàmens finals, el treball de recerca, la selectivitat... Les hores d’estudi s’allargaven, però els nervis també. Intentava trobar alguna cosa que m’ajudés a concentrar-me, a posar una mica d’ordre i calma en aquell mar de preocupacions. La música que escoltava habitualment —pop, sobretot— no em servia. M’agradava massa: em distreia, em feia cantar mentalment i em treia del que estava fent.
A càrrec de Jesús F. Labarías Juseu, advocat i soci del Club Wagner
“Every page a pulse”
(cada página un alè)
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES (II)
15
Tristan i Isolda… i Salomé
De vegades penso què faríem sense la imaginació dels artistes, els escriptors, els poetes, sí, també els filòsofs que ens subministren idees que estan per sobre de nosaltres, de la nostra realitat més dura. Entenc que al París del 68 cridessin “la imaginació al poder”.
Slavoj Žižek és un filòsof que sobre gustos musicals es mostra tremendament radical. De Wagner cap aquí, i acabant amb Messiaen, en salva ben pocs: la majoria (inclosos R. Strauss i Mahler) diu que són “kitsch” sense que s’esforci a explicar què és això. Em fa pensar que deia haver llegit Mestres Antics (1985) de “l’enfant terrible” Thomas Bernhard que, a excepció de Wagner, també considerava “kitsch” a pràcticament tots els músics alemanys i austríacs i no deixava canya dreta. És clar que Bernhard és un cas a part.
A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
Com es deia a l’article relatiu a La valquíria, la redacció inversa dels textos, des del Crepuscle fins a L’or del Rin, es tradueix en el fet que allò que Wagner escriu als primers títols està sempre intencionadament orientat a explicar l’última obra. En aquest sentit, doncs, L’or no presenta canvis substancials a la seva concepció ni en el desenvolupament de la composició ni en la redacció del llibret. No obstant això, l’escriptori de Wagner ens permet analitzar quins punts de L’or van ser més o menys importants en aquest sentit.
El robatori de l’or
Una de les primeres mencions que podem vincular a L’or del Rin podria ser una carta de Wagner del 12 de novembre de 1851 al seu amic Theodor Uhlig, text en el qual li confessa haver divisat amb claredat el que serà la primera de les quatre obres de la Tetralogia: El robatori de l’or del Rin.