ARTICLES
A càrrec de la Prof. Opus Nigrum, artista plàstica i sòcia del Club Wagner.
El polèmic i també incomprès Anell del Nibelung amb què el director artístic Valentín Schwarz va inaugurar el Festival de Bayreuth l’any 2022, va finalitzar aquest passat estiu del 2025 després de 4 anys de controversies.
Opus Nigrum, durant aquests 4 anys, ha anat fent un anàlisi molt exhaustiu i complert d’aquest Anell ja que ha considerat des de l’inici que és una proposta intel·ligent, original i molt treballada, encara que hagi pogut resultar de difícil comprensió sobretot si no es té un mínim coneixement d’aquesta magna obra. Aquestes particulars visions han estat explicades en quatre conferències exposades al CW i de les que s’han fet testimonis visuals penjats al canal del CW acompanyats de documents explicatius i d’imatges en powers-point.
Per finalitzar aquesta tasca, Opus Nigrum vol complementar aquest treball traduint al català varis dels articles que han anat apareixent cada any en els llibrets de mà del Festival, a mode de difusió de les idees de Schwarz, amb la finalitat de donar certa comprensió al seu plantejament.
Aquests articles traduïts, aniran sortint en successives newsletters del CW.
A càrrec de Jesús F. Labarías, advocat i soci del Club Wagner.
“Every page a pulse”
Cada página un alè
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES (II)
Seguim amb Tristany i Isolda.
11
“Psalle et Sille”
Avui, per recordar els silencis que segueixen als Acords de Tristany. Silencis amb “calderó”, o “fermata”, un signe que perllonga el so, o el silenci, a gust del Director, únic músic aquest, fixeu-vos, que interpreta en silenci, només gestualment. Silencis els dels primers compassos de la partitura de Tristany i Isolda. Per a entrar en matèria, per a crear un “clímax” per a reflexionar, per a interioritzar el que ja està passant i passarà després. Silencis, espais entre dos músiques.
A càrrec de Marc Fargas, informàtic i soci del Club Wagner.
L’any 1898, George Bernard Shaw va publicar The Perfect Wagnerite amb la voluntat d’ajudar a comprendre L’Anell del Nibelung de Richard Wagner. L’Associació d’Amics del Liceu en va presentar una traducció al català, a càrrec d’Eugeni Bou, l’any 2004.
En aquesta —i en futures— newsletters aproparem als socis del Club Wagner el contingut d’aquesta obra.
Comencem amb el capítol que segueix a la descripció de L’Or del Rin: «El Wagner revolucionari»:
https://www.clubwagner.cat/images/Newsletters/EL%20WAGNER%20REVOLUCIONARI-George_Bernard_Shaw_El_Perfecte_Wangerista%20PER%20LA%20NL%20DE%20GENER%202026%20-%20MARC%20FARGAS.pdf
A càrrec de Sílvia Pujalte, directora artística de la Schubertíada.
Els Wagner i els Wesendonck es van conèixer a Zúric el 1852. Richard i Minna Wagner s'hi estaven de no feia gaire; el fracàs de la revolució de Dresden el 1849 els havia empès a l'exili, primer a París i després a la ciutat suïssa. Otto i Mathilde Wesendonck, per la seva banda, també acabaven d'arribar-hi des de Nova York, on el ric empresari tenia negocis. De seguida es van avenir, i no va passar gaire temps fins que Otto va esdevenir mecenes d'un Wagner sempre curt de diners, que en aquell moment, després de l'estrena de Lohengrin –que havia hagut de deixar en mans de Franz Liszt–, treballava en una obra tan complexa com L'anell del nibelung. La relació entre totes dues parelles va anar afiançant-se fins al punt que els Wagner es van instal·lar l'abril de 1857 en una caseta de la nova finca dels Wesendonck, que anirien a viure a la casa principal a l'agost.
A càrrec de Judith Vives Bellalta, periodista i sòcia del Club Wagner
Els cinèfils wagnerians segurament coneixen el vincle directe entre Tristan i Isolda i la pel·lícula Vértigo, d’Alfred Hitchcock. Però potser és menys sabut que el drama wagnerià apareix de manera diversa en altres films del mestre del suspens.
A Vértigo (1958), curiosament, no hi sona mai música de Wagner, però resulta més que evident que el seu drama musical hi és present. Bernard Herrmann, compositor habitual de Hitchcock, va construir una banda sonora que rememora i capta l’essència del mite wagnerià, elements que també es troben en la història que Hitchcock ens explica.
La pel·lícula narra la història d’un home obsessionat fins a extrems malaltissos. James Stewart interpreta Scottie, un detectiu retirat amb un trauma causat pel vertigen, que rep l’encàrrec de seguir la dona d’un amic seu. Així és com s’enamora de Madeleine. Quan la perd, intenta reconstruir-la en una altra persona. Quan aquesta reconstrucció culmina, es produeix una escena d’amor en la qual sona un tema musical amb reminiscències de Tristan i Isolda, que descriu l’obsessió amorosa i la tragèdia que defineix tota la trama.