A càrrec d'Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
La sèrie d’estudis relacionats amb les versions de les obres de Wagner arriba en aquest cas als Mestres cantaires de Nuremberg, obra la qual va ser estrenada al Teatre Nacional de Munic l’any 1868.
Si llegim el que diu el mateix Wagner, l’origen de la idea i el primer esborrany cal buscar-los el 1845, durant una excursió per Bohèmia, on va tenir la inspiració. Així doncs, l’esborrany va ser escrit el 16 de juliol de 1845 i una versió molt propera a aquest va ser publicada a l’assaig Eine Mitteilung an meine Freunde (Una comunicació als meus amics), text el qual va servir de prefaci a l’edició dels llibrets de L’holandès errant, Tannhäuser i Lohengrin el 1852.
La gestació
En cert sentit, aleshores, la versió dels Mestres de l’any 1845 és la més antiga i primigènia del drama. Wagner explica que, en un període de descans a Bohèmia, a Marienbad (Mariánské Lázně), es va sentir lliure i feliç, fins al punt de voler compondre una òpera còmica. La idea de trobar un equivalent a l’Atenes clàssica el va portar a considerar adequada la història dels mestres cantaires, amb Hans Sachs al capdavant.
A Comunicació als amics (p. 82 de l’edició espanyola; p. 351 de les Obres completes), Wagner exposa la història amb molt poques variacions respecte de com la coneixem avui dia. En comparar aquest resum o esborrany del drama amb el que finalment va compondre, sorprèn que les similituds siguin pràcticament totals. És a dir, la trama argumental és gairebé idèntica, si bé hi ha només un únic canvi destacable: Eva era raptada al Segon Acte. També cal afegir que els mestres encara no tenien noms, amb l’excepció de Sachs. No obstant això, fins i tot els versos finals són els mateixos:
"Que l’art alemany romangui incòlume
encara que en pols el sacre imperi es dissolgui"
Doncs, una òpera sense canvis ni versions?
En efecte, la creació dels Mestres és molt més lineal que en el cas de L’holandès errant o de Tannhäuser, on els canvis argumentals van arribar fins i tot després de l’estrena. Als Mestres, a més a més, gairebé no es van produir talls mai, com sí que va passar en els casos de Lohengrin i Tristany.
De fet, el mateix Wagner explica en els seus escrits que tenia idees molt clares sobre com havia de ser l’obra, fins i tot abans de compondre’n el text i la música. Així, el Wach auf sembla ser una de les primeres parts de l’obra que va anotar; d’altra banda, segons Wagner (Mein Leben, p. 684), la idea principal de l’obertura la va trobar durant un viatge en tren de Venècia a Viena, el novembre de 1861
No obstant això, hi ha una curiositat de caràcter filològic que encara no s’ha resolt de manera satisfactòria i que mereixeria una dedicació molt més detallada. Wagner va escriure i publicar el llibret de l’òpera dels Mestres Cantaires a finals de 1862.
El llibret de 1862 és una versió completa del text de l’obra. Aquí, però, hi ha textos molt diferents en algunes escenes, per exemple, la cançó de Walther del Tercer Acte o l’ùltima intervenció de Hans Sachs.
En alguns casos, a més a més, sembla com si Wagner hagués compost de memòria el text que havia escrit, ja que la versió musicada a la partitura és força diferent de l’escrita inicialment, però d’una manera interessant. Eva, per exemple, canta Ach, meine Not! (“ai, la meva desgràcia!”), tot i que el text escrit era Ach, neue Not! (v. 1301; “ai, una nova desgràcia”). Potser, com va suposar Egon Voss, es tracta només d’un error de lectura?.
En qualsevol cas, Wagner, quan va triar el llibret dels Mestres per a les seves Obres Completes (Vol. 7, Leipzig 1873), va rebutjar aquesta primera versió de 1862 i en va redactar una de nova. Ara bé, també en aquest cas s’hi troben versions lleugerament diferents entre el text del llibre i el de la partitura. No obstant això, aquests canvis tenen majoritàriament a veure amb acotacions i petits canvis en l’ordre de les paraules. En qualsevol cas, caldria investigar amb profunditat els tres nivells del text: 1862, 1868 i 1873.
A tall de curiositat per concloure: deixant de banda el misteri que Wagner publiqués textos lleugerament diferents als llibres i a les partitures, futures investigacions potser ens explicaran per què de vegades Beckmesser és al llibre Merker (“marcador”) i a la partitura Meister (“mestre”) (v. 634), o bé per què Walther és Junker von Stolzing al llibre i Junker Stolzing a la partitura (v. 538).
Misteris de la filologia wagneriana!