A càrrec d’Alfonso Lombana, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
Quin Tannhäuser escoltem avui? Quines versions de Tannhäuser existeixen? En poques paraules, se’n solen distingir tres: la de Dresden, la de París i una versió "mixta". Ara bé, la realitat és força més complexa, com intentaré explicar a continuació.
La versió de Dresden (1845–1860)
Tannhäuser es va estrenar el 19 d’octubre de 1845 al Teatre de la Cort de Dresden. En aquell moment, Wagner hi exercia de segon Kapellmeister (el primer era Carl Gottlieb Reissiger). Tanmateix, ja abans de les primeres representacions, Wagner va començar a introduir-hi canvis importants, especialment en moments decisius del final del primer i del segon acte. És a dir, el Tannhäuser de l’estrenano era ja exactament el mateix que el preparat inicialment.A més a més, després de l’estrena, Wagner va continuar revisant l’obra. Per exemple, en la versió de 1845, Venus no reapareixia al final del tercer acte i Tannhäuser no moria: simplement queia als braços de Wolfram.
En el seu escrit Mitteilung an seine Freunde, Wagner explicà un detall significatiu d’aquesta evolució: s’havia adonat del pes de la paraula —és a dir, de la importància de la formulació poètica de l’acció escènica—, i en va veure la necessitat al seu Tannhäuser. Així doncs, en l’edició de la partitura completada el 1860, entre altres coses, no només va afegir l’escena amb Venus al tercer acte, sinó també una nota explícita de la mort de Tannhäuser: Er stirbt (Ell mor).
Curiosament, però, aquesta edició, tot i anomenar-se habitualment “versió de Dresden”, és en realitat una versió revisada a Zuric... Per tant, tècnicament seria més correcte anomenar-la “versió de Zuric”.
La versió de París (1861)
Wagner va tenir l’oportunitat de presentar Tannhäuser a París el 13 de març de 1861. Per a aquesta ocasió, havia preparat i supervisat ell mateix una versió francesa del llibret, que va adaptar minuciosament a l’estil i expressió propis de l’òpera francesa.
No es va limitar a traduir: va modificar frases, expressions i també va introduir canvis substancials. En destaquen l’afegit d’una escena de ballet després de l’obertura (Bacanal), la supressió de l’ària de Walther al segon acte i diverses correccions d’orquestració.
Cal assenyalar també que aquesta versió francesa és molt poc coneguda i rara vegada s’interpreta. Encara que sovint es parla de la “versió de París”, la majoria de produccions es basen en la versió en alemany, adaptada a partir de l’estrena parisenca. De fet, aquesta versió, tècnicament, es va acabar de preparar a Viena... per tant, encara seria més correcte anomenar-la “versió de Viena”... però, la versió de Viena és una altra!
La versió de Viena (1875)
Després del fracàs a París, Wagner va preparar una nova versió en alemany basada en la de Paris, que va ser estrenada a Munich en 1867. No obstant això, en vista de la possibilitat de representar l’obra a Viena, va afegir-hi encara alguns canvis més. El més important per a l’estrena del 22 de novembre de 1875 a Viena va ser un nou diàleg entre Venus i Tannhäuser al primer acte. Ara bé, també va fer modificacions notables a l’orquestra, ampliant-la. No obstant això, aquesta partitura no va ser publicada fins el 2003. En aquest sentit, tot i que aquesta versió de Viena és l’última, és també la més desconeguda.
I avui, llavors, quin Tannhäuser escoltem?
És una qüestió complexa. En línies generals, quan no s'inclou la Bacanal després de l’obertura i Walther canta la seva cançó, es parla habitualment de la versió de Dresden; aquesta té també una orquestració més dura. Dresden és el cas de la gravació de Konwitschny.
Quan es toca l’obertura i la versió reorquestrada després de Paris (molt més brillant), es parla de la versió de París. Paris son els enregistraments de Solti o Sinopoli. Ara bé, aquest dos casos són només la versió alemanya de laparisenca.
La versió original en francès només s’ha interpretat en comptades ocasions, com va passar fa pocs anys a Monte-Carlo, sota la direcció de Stutzmann i amb José Cura com a protagonista.
La versió de Viena pròpiament dita, la de 1875, no es representa freqüentment, tot i que ha reaparegut esporàdicament, precisament a Viena, per exempleen la darrera producció de la Staatsoper.
En definitiva, avui dia conviuen diferents versions. A més a més, se’n proposen més, com ho feia Baremboim, que triava Dresden amb la Bacanal afegida.
Wagner mateix ho va dir:
“Li dec encara un Tannhäuser al món”.
I tant!