A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
Tot i que les òperes de Richard Wagner tenen una durada considerable, no és gaire habitual que es representin amb talls de rellevància notable. És veritat que, en un cert sentit, es podria considerar que la versió parisenca de Tannhäuser presenta un tall al concurs de cant (Acte II) o que el comiat de Lohengrin (Acte III) no s’interpreta mai complet. En aquests casos, però, es tracta de talls que Wagner mateix va aprovar i publicar en les versions de les partitures. És a dir, amb l’excepció de Rienzi o de Tristany, obra la qual tractarem a continuació, no trobem partitures de Wagner “generalment” tallades.
La discussió, en qualsevol cas, es manté oberta, especialment quan es tracta de Richard Wagner.
Wagner i els talls
Tallar fragments de les òperes és una tradició freqüent en el món de la música. No només les llarguíssimes obres barroques en pateixen; també, el mateix —i molt més recent— Richard Strauss sol representar-se “tallat”. Moltes de les seves òperes no es representen mai íntegrament, sinó que només podem escoltar-les completes al disc, com Die Frau ohne Schatten en la gravació de Böhm, o Elektra en la de Bychkov. Ara bé, ni Böhm ni Bychkov, per exemple, no van dirigir mai versions completes d’aquestes obres a l’escenari. Els arguments que s’hi donen són d’índole històrica (Böhm: Strauss mateix ho va recomanar així) o de caràcter pràctic (Bychkov: seria impossible de cantar-les senceres).
Pel que fa a aquesta tradició, Wagner tenia també una posició molt clara. La coneixem bé gràcies a les seves reflexions, cartes i textos teòrics. Per exemple, ens ha arribat una carta del mateix compositor al concertí vienès Adolf Müller, datada el 20 de novembre de 1869, en què Wagner diu:
"Ich habe es jedem Theater überlassen müssen, sich mit meiner Partitur nach den gebotenen Umständen einzurichten, da ich prinzipiell gar keine Kürzungen zugeben kann, dagegen aber, um der Verbreitung meines Werkes nicht hinderlich zu sein, nichts dagegen einwende, wenn solche Aufgaben, für deren richtige Lösung man keine genügenden Mittel hat, lieber ganz auslässt, als dass sie ungenügend gelöst werden".
"He hagut de permetre a cada teatre adaptar-se a la meva partitura segons les circumstàncies; per principi, no puc admetre cap mena de talls, però, com que tampoc no vull obstaculitzar la difusió de la meva obra, no m’hi oposo quan si, donat el cas, s’ometen completament aquelles tasques per a les quals no es disposa dels mitjans suficients per resoldre-les adequadament, abans que no resoldre-les de manera insuficient."
Richard Wagner, “Zwei unbekannte Briefe Richard Wagners”, Das Musikleben 7 (1954) 167.
Aquesta reflexió va fer-la Wagner en relació amb una representació de Die Meistersinger von Nürnberg. Tanmateix, un plantejament semblant apareix també en el cas de les representacions de Tristan und Isolde. A més a més, sabem que Wagner mateix va proposar i introduir canvis en diverses representacions. Així doncs, què passa amb Tristany?.
Wagner i Tristany
La velocitat amb què Wagner va compondre Tristany és sorprenent. Es tracta, probablement, del drama més ràpidament concebut, redactat i compost de tota la seva producció. L’esborrany en prosa està datat el 20 d’octubre de 1857 (NA A III h 1); la reducció per a piano (realitzada per Hans von Bülow) va aparèixer dos anys més tard (Breitkopf & Härtel, Leipzig 1859), i la versió completa, l’any següent (Breitkopf & Härtel, Leipzig 1860).
Tot i que l’estrena va tenir lloc a Munic l’any 1865 (relativament aviat!), cal afegir que Wagner va tenir moltes dificultats per aconseguir que l’obra es representés. En aquest context, i d’acord amb la seva concepció sobre els talls, va recomanar o va acceptar alguns canvis rellevants.
D’alguns d’aquests talls proposats per Wagner només en tenim notícies aproximades. Per exemple, sabem que va pujar un to el final del Segon Acte per al tenor Aloys Ander o que, a l’estrena de 1865, va fer correccions puntuals a la percussió en l’escena final del Primer Acte. També consta que, segons els cantants que interpretaven Tristany, va acceptar talls de diferent extensió.
En aquest sentit, és especialment interessant revisar la partitura de Tristan und Isolde que va pertànyer al mateix Wagner, conservada actualment al Nationalarchiv Richard Wagner a Bayreuth. L’exemplar (Sig. 1-a-4.20), una còpia de l’edició de 1860, està ple de correccions, canvis i anotacions. En llegir-lo, sorgeix el dubte: què eren —o què haurien d’haver estat— aquests canvis anotats?. Suggeriments?. Reflexions?. Apunts per a una revisió posterior?. Voldria Wagner, potser, fer un nou Tristany?. Com que Wagner no va arribar a publicar una altra edició de la partitura, sinó reedicions de 1860, no ho podem saber del cert.
És plausible que Wagner hagués considerat una segona versió del drama?. En aquest sentit, el material històric conservat a la Biblioteca Estatal de Baviera (BSO, Munic) és d’un valor extraordinari, ja que recull indicacions directes del compositor i constitueix una font fonamental per aprofundir en la seva pròpia percepció de l’obra.
En el material corresponent a les representacions de 1880 (München, BSO, st. Th. 883), per exemple, hi trobem una cita de Hermann Levi, que explica que Wagner hauria demanat certs talls i que, davant la negativa de Levi, el compositor mateix li hauria respost:
"Ach was – nur keine Sentimentalität – diese Stellen sollen ein für alle Mal wegbleiben..."
"Oh, què...! Cap sentimentalisme...! Aquests passatges han de desaparèixer d’una vegada per totes."
En aquest cas concret, es tracta de dos talls: el primer, al Segon Acte, des del vers 1164 (in deiner Hand den süßenTrank) fins al vers 1211 (Wieertrag’ ich’snoch); i el segon, al Tercer Acte, des del vers 1774 (Isolde nochim Reich der Sonne) fins al vers 1814 (Brenntsieweitdiese Leuchte).
Certament, tot i que no són exactament idèntics, Tristany es representa molt sovint amb dos talls semblants a aquests —fins i tot una mica més llargs— al Segon i al Tercer Acte.
Els talls “tradicionals” de Tristany
En la tradició wagneriana, els talls no són gaire freqüents, tot i que en representacions puntuals —per exemple, a l’antic MET— se’n feien. En el cas de Tristany, però, hi ha dos talls especialment rellevants.
ACTE II
El primer tall habitual té lloc al Segon Acte. Després de l’entrada de Tristany, els dos amants s’intercanvien algunes paraules. Tanmateix, després de la frase d’Isolda:
In Frau Minnes Macht und Schutz bot ich dem Tage Trutz (v. 1034–1035)
es talla no només la resposta de Tristany:
Dem Tag! Dem Tag! Dem tückischen Tage, dem härtesten Feinde Hass und Klage (v. 1036–1040)
sinó, també, la resta del duo fins al vers 1198, quan Isolda diu:
Doch es rächte sich der verscheuchte Tag (v. 1198)
Exemples
Aquest tall es produeix molt sovint en representacions en viu. El fan, per exemple, Karl Böhm (min. 2:41) amb Birgit Nilsson i Jon Vickers (Orange, 1973), Rudolf Kempe (min. 3:29) amb Astrid Varnay i Set Svanholm (Nova York, 1955) o Herbert von Karajan (min. 0:33) amb Birgit Nilsson i Wolfgang Windgassen (Milà, 1959).
A Bayreuth, en canvi, aquest fragment sol interpretar-se sempre sencer, com es pot sentir, per exemple, amb Karl Böhm (min. 2:39) amb Birgit Nilsson i Wolfgang Windgassen (1966) o Herbert von Karajan (min. 2:44) amb Martha Mödl i Ramón Vinay (1952).
Naturalment, també es pot escoltar íntegre —sense talls— a les gravacions de Pappano (min. 4:08) o de Carlos Kleiber (min. 3:05).
ACTE III
El segon tall més freqüent, tot i que és menys habitual que el del Segon Acte, té lloc al Tercer Acte de Tristany i està estretament relacionat amb les recomanacions del mateix Wagner.
En aquest cas, es talla el primer gran monòleg de Tristany, exactament després de:
… das Licht zu schauen, das trügend hell und golden noch dir, Isolden, scheint! (v. 1771–1773)
Tot i que el llibret i la partitura continuen amb:
Isolde noch im Reich der Sonne (v. 1774–1775)
el tall, en qualsevol cas, avança fins a:
Ach, Isolde! Süße! Holde! (v. 1815–1816)
Exemples
Aquest tall es pot trobar, per exemple, amb Erich Leinsdorf (min. 3:12) i Lauritz Melchior (Metropolitan, 1941) o amb Herbert von Karajan (min. 3:39) i Wolfgang Windgassen (Milà, 1959).
La versió completa es pot sentir a les gravacions d’Antonio Pappano (min. 3:58) amb Plácido Domingo o de Carlos Kleiber (min. 5:19) amb René Kollo.
Apunt final
Els talls no només tenen a veure amb les condicions dels cantants, el tipus de teatre o el moment concret de la representació. Com s’ha vist, artistes consumats com Nilsson o Windgassen van interpretar Tristany tant amb talls com sense. El mateix passa amb directors excel·lents al capdavant d’orquestres de primer nivell, com Böhm o Karajan, entre els quals trobem ambdues opcions.
Hi ha arguments per retallar (idees que trobem fins i tot en el mateix Wagner!) i hi ha arguments per no fer-ho (desitjos que neixen de la nostra passió wagneriana?). La qüestió, així i tot, és: com es farà a Barcelona el 2026?.
[Quadre: Oli sobre tela 146x114 cm / Ramon Lombarte]