ARTICLES
A càrrec de Judith Vives Bellalta, periodista i sòcia del Club Wagner
Els cinèfils wagnerians segurament coneixen el vincle directe entre Tristan i Isolda i la pel·lícula Vértigo, d’Alfred Hitchcock. Però potser és menys sabut que el drama wagnerià apareix de manera diversa en altres films del mestre del suspens.
A Vértigo (1958), curiosament, no hi sona mai música de Wagner, però resulta més que evident que el seu drama musical hi és present. Bernard Herrmann, compositor habitual de Hitchcock, va construir una banda sonora que rememora i capta l’essència del mite wagnerià, elements que també es troben en la història que Hitchcock ens explica.
La pel·lícula narra la història d’un home obsessionat fins a extrems malaltissos. James Stewart interpreta Scottie, un detectiu retirat amb un trauma causat pel vertigen, que rep l’encàrrec de seguir la dona d’un amic seu. Així és com s’enamora de Madeleine. Quan la perd, intenta reconstruir-la en una altra persona. Quan aquesta reconstrucció culmina, es produeix una escena d’amor en la qual sona un tema musical amb reminiscències de Tristan i Isolda, que descriu l’obsessió amorosa i la tragèdia que defineix tota la trama.
A càrrec de Jesús F. Labarías, advocat i soci del Club Wagner.
“Every page a pulse”
Cada página un alè
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES
Un acord dissonant de quatre notes que provocarà una revolució en la música i milers de pàgines per intentar desxifrar la seva naturalesa armònica, la tensió que provocarà en l’oient i la profunda emoció resultant d’aquesta història. No puc imaginar què hauria passat si Wagner no hagués resolt, al final, aquesta dissonància.
Un acord, quatre notes, mil pàgines i 10 apunts a la recerca de fonts, de trets i de rastres de Tristany i Isolda, com breu guió per reflexionar, per llegir, per escoltar, per veure, i per resoldre algun enigma.
A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
Tot i que les òperes de Richard Wagner tenen una durada considerable, no és gaire habitual que es representin amb talls de rellevància notable. És veritat que, en un cert sentit, es podria considerar que la versió parisenca de Tannhäuser presenta un tall al concurs de cant (Acte II) o que el comiat de Lohengrin (Acte III) no s’interpreta mai complet. En aquests casos, però, es tracta de talls que Wagner mateix va aprovar i publicar en les versions de les partitures. És a dir, amb l’excepció de Rienzi o de Tristany, obra la qual tractarem a continuació, no trobem partitures de Wagner “generalment” tallades.
La discussió, en qualsevol cas, es manté oberta, especialment quan es tracta de Richard Wagner.
A càrrec de Jordi Vall, soci del Club Wagner.
Des de la seva primera representació al Liceu, Tristan und Isolde ha ocupat un lloc central en la tradició wagneriana del teatre. Fidel als criteris artístics de cada època, l’obra s’ha anat representant amb diferents repartiments, directors i posades en escena, que reflecteixen tant l’evolució del gust musical com la història mateixa del Liceu.
A continuació, pots consultar el llistat complet de totes les funcions de Tristan und Isolde representades al Gran Teatre del Liceu, segons la informació recollida als Annals del Gran Teatre del Liceu. El document ofereix una visió ordenada i rigorosa d’aquest recorregut històric, pensada com a eina de consulta i de memòria per a tots els wagnerians:
A càrrec de Josep Mallol, matemàtic i soci del Club Wagner.
Tristan und Isolde és una obra central per comprendre l’estètica i el pensament musical de Wagner. Els diàlegs contenen formulacions que sintetitzen conceptes recurrents en la seva obra: el conflicte entre consciència i desig, la dissolució del subjecte, la funció redemptora de la mort i la tensió entre els mons diürn i nocturn. Paral·lelament, diversos testimonis literaris i crítics ajuden a situar l’òpera en el seu context històric, mitològic i musical.
A continuació es presenten alguns fragments significatius dels tres actes, així com textos clau que n’amplien la interpretació.