ARTICLES
A càrrec de Jordi Vall, soci del Club Wagner.
'Tristan und Isolde’ és una de les obres capitals de Richard Wagner i un punt d’inflexió en la història de la música occidental. Estrenada el 1865, l’òpera aprofundeix en el mite medieval de l’amor impossible entre Tristany i Isolda però el transforma en una exploració radical del desig, la transcendència i els límits de l’experiència humana. Amb un llenguatge harmònic innovador —encapçalat pel famós “acord de Tristany”— i una densitat emocional única, l’obra obre les portes a la modernitat musical i continua fascinant intèrprets, crítics i públic d’arreu del món.
De cara a la propera producció que podrem veure al Liceu, hem reunit una selecció de vídeos i recursos que ajuden a entendre l’argument, el context musical, el significat dels leitmotivs i la revolució que va suposar aquesta òpera:
A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
Aquest recorregut que va iniciar-se amb L’Holandès errant i Tannhäuser, segueix amb Lohengrin. Aquesta òpera, en comparació amb els dos drames anteriors, no presenta versions substancials (amb l’excepció, com veurem, del conegut comiat de Lohengrin a l’Acte Tercer).
La idea de Lohengrin
Segons el mateix Wagner, Lohengrin va néixer de la mà de Tannhäuser, degut a que va trobar el material d’ambdues obres a la mateixa font: l’estudi de Lucas Über den Krieg von Wartburg (1838).
La redacció sembla haver estat molt ràpida, tot i que hi havia dues coses que van donar problemes per a Wagner: alguns amics li van recomanar canviar el final de l’òpera, i sembla que Wagner gairebé va acceptar; d’altra banda, en el procés de redacció del text, s’hi noten intents de fer la relació de Lohengrin amb Elsa més carnal. Totes aquestes variants, tanmateix, van quedar-se només en els apunts.
A càrrec de Jesús F. Labarías Juseu, soci del Club Wagner.
Diuen que ja de solter, observava amb certa inquietud, mes enllà de la simple curiositat, que la seva promesa, ara ja esposa, tenia una molt particular relació amb el seu germà, feta de mirades intenses i perllongades, de carícies indissimulades i tendres, precedides sempre pel fet de que a tothora anaven agafats de la mà, un signe que, segons interpretava, els identificava com a bessons. I sobre aquella observació va escriure un conte que va encapçalar amb un títol una mica enigmàticament wagnerià, només per iniciats: "Wälsungenblut", "Sang de Walsungs", o "Sang de Welsae". I va canviar els noms reals dels bessons per uns altres que ja no poguessin oferir dubtes, Siegmund i Sieglinde, donant entrada a una història que era una Valquíria dintre d’una altra, a una Valquíria que es pogués repetir, con un cercle, com un bucle infinit, una Valquíria que com la de Wagner, remogués els fonaments de la moral dita burgesa. Sí, era Thomas Mann qui feia que les seves criatures de ficció consumessin el seu amor, -com no?- després d’assistir a una representació de la Valquíria wagneriana.
A càrrec d'Opus Nigrum, sòcia del Club Wagner.
L'IMPERATIU DE LA RESPONSABILITAT PER A LA GENERACIÓ SEGÜENT
La preocupació per com es pot salvaguardar el futur dels nostres descendents no és només el producte dels molts problemes urgents que assetgen el món contemporani.
Fa més de cinquanta anys i abans, els principals pensadors van advertir de manera contundent contra la destrucció de la natura i el saqueig sense sentit dels recursos que representen els fonaments de les nostres vides. El 1979, Hans Jonas va derivar d'això el seu" imperatiu de responsabilitat": "Actua de manera que els efectes de les teves accions siguin compatibles amb la permanència de la vida humana genuïna". Aquí Jonas va donar un nou vessant a l'imperatiu categòric de Kant davant les crisis ecologistes que ens amuntegaven.
El seu dicton també és una al·lusió al "principi d´esperança" d´Ernst Bloch.
La preocupació subjacent al nostre compromís amb les esperances que mantenim per al futur que ha de ser una forma de preocupació que transcendeixi la nostra pròpia vida. En l'aquí i ara, s'ha de fer tot per protegir les condicions que permetin viure les generacions futures. El tan citat concepte de sostenibilitat és un intent d'expressar aquesta consciència, encara que amb massa freqüència sense una apreciació real dels obstacles que notòriament s'interposen en el camí del canvi.
A càrrec de Gloria Gutiérrez, sòcia del Club Wagner
Al Club Wagner s’havia parlat en diverses ocasions del conflicte “Art I Ètica”, de manera casual o lateral, però mai com a tema central d’alguna sessió. Un tema important, però no era fàcil abordar-lo genèricament. Donant-hi voltes en converses amb el Jesús Labarías, ens va semblar una bona idea trobar un cas específic per aprofundir-hi. Hi havia on triar: la contradicció entre la personalitat dels artistes i les seves obres és un clàssic. Hem sentit parlar de Picasso, Rousseau, Hemingway, Céline, Gesualdo, i tants i tants altres. Del nostre mateix Wagner, evidentment.
No vam trigar a arribar a WILHELM FURTWÄNGLER com a cas interessant per abordar el tema. Si pensem en què s’han centrat recurrentment les reflexions sobre art i ètica, veurem que la Segona Guerra Mundial, i en particular el nazisme, han sobrepassat de lluny qualsevol altra època. I, dins i fora de l’àmbit musical, la figura que més apareix és Wilhelm Furtwängler.