A càrrec de Judith Vives Bellalta, periodista i sòcia del Club Wagner
Els cinèfils wagnerians segurament coneixen el vincle directe entre Tristan i Isolda i la pel·lícula Vértigo, d’Alfred Hitchcock. Però potser és menys sabut que el drama wagnerià apareix de manera diversa en altres films del mestre del suspens.
A Vértigo (1958), curiosament, no hi sona mai música de Wagner, però resulta més que evident que el seu drama musical hi és present. Bernard Herrmann, compositor habitual de Hitchcock, va construir una banda sonora que rememora i capta l’essència del mite wagnerià, elements que també es troben en la història que Hitchcock ens explica.
La pel·lícula narra la història d’un home obsessionat fins a extrems malaltissos. James Stewart interpreta Scottie, un detectiu retirat amb un trauma causat pel vertigen, que rep l’encàrrec de seguir la dona d’un amic seu. Així és com s’enamora de Madeleine. Quan la perd, intenta reconstruir-la en una altra persona. Quan aquesta reconstrucció culmina, es produeix una escena d’amor en la qual sona un tema musical amb reminiscències de Tristan i Isolda, que descriu l’obsessió amorosa i la tragèdia que defineix tota la trama.
A la banda sonora de Herrmann hi podem detectar harmonies que recorden l’Acord de Tristan, figures repetitives i progressions que generen la sensació de vertigen emocional. La música no acompanya simplement les imatges: descriu l’obsessió de Scottie per Madeleine i el dolor que en deriva. La tensió entre desig i mort – que Hitchcock plasma visualment amb l’ús dels colors complementaris verd i vermell – es percep també en aquesta inspirada banda sonora, considerada una de les millors de Bernard Herrmann.
‘Asesinato’ i ‘Los pájaros’
Però molt abans de dirigir el seu gran clàssic, Hitchcock ja havia utilitzat Tristan i Isolda com a recurs per reforçar la idea d’una obsessió amorosa. Ho podem veure en una de les seves pel·lícules de l’etapa britànica i una de les primeres que va rodar amb so.
A Murder! (Asesinato, 1930) ja hi trobem algunes constants del cinema hitchcockià: el fals culpable, l’obsessió amorosa i altres elements – com el transvestisme – que remeten a films posteriors com Psicosis (1960). En aquest cas, la pel·lícula presenta una actriu condemnada per assassinat. Un jurat popular la declara culpable, però un dels seus membres, actor de teatre, dubta del veredicte. Mogut per la responsabilitat i per la fascinació envers la dona, decideix investigar pel seu compte.
En una escena, veiem l’actor de teatre afaitant-se davant el mirall mentre escolta el seu monòleg interior confessant la passió per l’actriu condemnada. De fons, un programa radiofònic emet el preludi de Tristan undI solde. La música no és només decorativa: reforça la idea de la passió amorosa i anuncia la fatalitat.
Finalment, una referència més anecdòtica però curiosa a Tristan i Isolda apareix a Los pájaros (1963). Aquí no sona música de Wagner, però hi és mencionada de forma gairebé subliminal. La pel·lícula narra l’atac inexplicable d’ocells a un poble costaner. El film segueix Melanie (TippiHedren), enamorada d’un advocat del poble on es produeix l’atac dels ocells. En una de les escenes, Melanie visita Annie, la mestra del poble, també enamorada en secret del mateix home. Al fons, darrere de Melanie, es veu la portada d’un disc de Tristan. En aquest cas, el recurs funciona com a símbol de desig frustrat, nostàlgia i amor condemnat.