A càrrec de Josep Mallol, matemàtic i soci del Club Wagner.
Tristan und Isolde és una obra central per comprendre l’estètica i el pensament musical de Wagner. Els diàlegs contenen formulacions que sintetitzen conceptes recurrents en la seva obra: el conflicte entre consciència i desig, la dissolució del subjecte, la funció redemptora de la mort i la tensió entre els mons diürn i nocturn. Paral·lelament, diversos testimonis literaris i crítics ajuden a situar l’òpera en el seu context històric, mitològic i musical.
A continuació es presenten alguns fragments significatius dels tres actes, així com textos clau que n’amplien la interpretació.
1. Fragments per reflexionar (Tristan und Isolde)
Acte I
- Tristan: “On som?”
- Isolde: “Prop de l’objectiu! Tristan, tindré satisfacció? Què me’n has de dir?”
- Tristan: “La senyora del silenci m’ordena que calli; si bé comprenc el que ha callat, jo callaré el que no ha comprès.”
Acte II
- Isolde:
“Aquest dolç mot «i» que relliga aquest lligam d’amor… si Tristan morís, la mort no el destruiria?” - Tristan:
“Què moriria en la mort sinó el que ens destorba, allò que impedeix a Tristan estimar per sempre Isolde…?” - Isolde:
“Si aquest mot «i» fos destruït… amb la pròpia vida d’Isolde fora Tristan lliurat a la mort?” - Tristan:
“Així moriríem per no separar-nos més, units eternament, sense fi, sense despertar.” - Marke:
“El motiu misteriós, secret, profundament impenetrable, qui el donarà a conèixer al món?”
Acte III
- Tristan:
“Escolto la llum? La flama s’apaga! Cap a ella!” - Marke:
“He engrossit la collita de la mort, l’error ha amuntegat penes i afanys!” - Isolde (Liebestod):
“Esvair-me dolçament… enfonsar-me, ofegar-me… inconscient: suprema Voluptat!”
2. Escrits significatius
Els textos següents —procedents de fonts literàries, històriques i crítiques— contribueixen a contextualitzar el mite de Tristany i Isolda, la concepció wagneriana de l’obra i el seu impacte en la història de la música. Es presenten de manera íntegra per preservar-ne el valor interpretatiu i documental.
1) Jean Paul Richter / Á. F. Mayo
El dia 24 de novembre de 1813, el poeta i novel·lista Jean Paul Richter va concloure el pròleg a les Narracions Fantàstiques a la manera de Gallot, d'E. T. A. Hoffmann, on s’hi pot trobar: “Fins a aquesta hora esperem l’home que, alhora escrigui el llibre i la música d’una autèntica òpera”. Això ho va escriure a Bayreuth. Doncs, bé, el dissabte 22 de maig d’aquell mateix any va néixer el que profetitzava el gran poeta i escriptor.
(Á. F. Mayo).
2) Jeroni Zanné – Joaquim Pena
Un antic i original poema d’amor, renovat inextingiblement i reproduït en totes les llengües de l’Europa medieval, ens parla de Tristany i Isolda. El fi del vassall qui estimava Isolda sense confessar-s’ho a ell mateix, l’havia anat a demanar per al seu rei, i ella, veient–se impotent de resistir-s’hi, degué seguir el vassall com a núvia del sobirà.
Gelosa dels seus drets conculcats, la deessa de l’amor es venjà: el beuratge d’amor, que, segons l’usatge, la previsora mare d’Isolda havia destinat al qui es mullerava amb aquesta sols per raons d’Estat, ella el feu servir, per un enginyós malentès, a la jove parella, qui tan sols el tastà, se sentí de sobte inflamada d’un foc abrusador, i ambdós amants degueren jurar-se que serien sempre l’un de l’altre.
D’aleshores estant, no hi hagué per a ells sinó desitjos, delers, joies i penes d’amor sense fi; en canvi, el món, el poder, la fama, la glòria, l’honor, la noblesa, la fidelitat, l’amistat, tot s’esvaí com un somni frèvol. Una sola cosa sobrevisqué: el deler, l’insadollable deler, l’aspiració eternament reproduïda, assedegant-los i consumint-los; i per única redempció, la mort... Morir, finar, no despertar mai més!
3) Gabriel Menéndez Torrellas (Història de l’Òpera, Akal)
El primer tret que sorprèn a un oient que assisteix per primer cop a una representació d’aquesta obra, tret que l’allunya de les altres, també del propi compositor (sobretot L’Holandès errant, Tannhäuser i Lohengrin), és que no es dóna la mínima possibilitat dins d’un acte de dedicar un aplaudiment als cantants.
Hom té la sensació que la música avança sense solució de continuïtat, que l’acció és més aviat escassa i que hi ha grans seccions en les quals els personatges despleguen extensos “discursos cantats” que semblen no acabar mai, sense que entri ni surti cap personatge.
Aquesta sensació és, en gran mesura, l’efecte d’un propòsit enunciat pel propi compositor a Òpera i drama: “Tanmateix però, la nova forma de música dramàtica, per a construir alhora una obra d’art com a música, ha de demostrar la unitat d’un moviment simfònic, i això ho aconsegueix quan s'estén per tot el drama en la més íntima connexió amb ell mateix i no solament durant parts aïllades i petites, destacades arbitràriament.”
En certa manera, Wagner dóna a entendre que un acte ha de configurar-se com un gran moviment simfònic ininterromput i molt cohesionat que fonamentalment dóna forma al drama; la forma simfònica és el fonament i, alhora, el drama impregna tota la forma simfònica.
4) Werner Pfister (a propòsit de la producció de Jean-Pierre Ponnelle, Bayreuth 1981)
“Però com que jo no he conegut en la meva vida la veritable felicitat de l’amor, vull construir aquest somni esplèndid, un monument dins del qual l’amor podrà omplir-se de principi a fi”, escrivia Wagner el desembre de 1854 al seu futur sogre Franz Liszt.
Amb Tristan, una “acció escènica en tres actes”, desitjava escriure i composar el suprem càntic a l’amor; tanmateix, el resultat serà també un cant a la mort. La utopia d’un amor total té com a condicionant una absència total del món: “Deixa que el dia obri pas a la mort… Fes-me oblidar que visc… Deslliga’m del món”, canten Tristan i Isolde units en l'èxtasi al segon acte.
Amb Tristan, Wagner es deslliga no solament metafísicament del món, sinó també de la tradició musical. En aquest sentit, Tristan und Isolde pot ser considerada, si no com l’obra mestra absoluta de Wagner (títol que sovint es reserva per a l’Anell del Nibelung), si més no, com la seva obra central.
El caràcter excepcional de l’òpera es manifesta també en la seva influència: més que cap altra obra wagneriana, Tristan va determinar l’evolució posterior de la música. El primer acord del preludi —el famós “acord de Tristan”— obre definitivament la porta a una música nova, alliberada de la tonalitat.