A càrrec de Jesús F. Labarías, advocat i soci del Club Wagner.
“Every page a pulse”
Cada página un alè
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES
Un acord dissonant de quatre notes que provocarà una revolució en la música i milers de pàgines per intentar desxifrar la seva naturalesa armònica, la tensió que provocarà en l’oient i la profunda emoció resultant d’aquesta història. No puc imaginar què hauria passat si Wagner no hagués resolt, al final, aquesta dissonància.
Un acord, quatre notes, mil pàgines i 10 apunts a la recerca de fonts, de trets i de rastres de Tristany i Isolda, com breu guió per reflexionar, per llegir, per escoltar, per veure, i per resoldre algun enigma.
1
La primera referència literària, crec, sobre l’amor i la mort, pertany al “Càntic dels Càntics” (8.6), unes poques pàgines amb 117 versicles que configuren, segurament, un dels més intensos llibres sobre els amants i sobre l’amor:
“Tan fort com la mort és l’amor”, amb l’aliteració que li posa ritme, paraules que porten música. A Valldoreix el 2004, està datada la traducció directa de l’hebreu d’un gran cabalista, Mario Satz, que comenta el text, em sembla, amb una gran subtilesa i sabiduria.
A l’epíleg “corregeix” el vers per acabar dient que l’amor és més fort que la mort. Repetició (“repetitio”) com a fòrmula retòrica que posa èmfasi a una paraula o a uns compassos de música: el Renaixement que segueix viu.
2
“El amor y Occidente” de Denis de Rougemont, un autor que sembla que per raons alienes a aquesta obra està oblidat en ambients acadèmics, al meu parer continua tenint un valor i unes qualitats extraordinàries en les aproximadament 100 pàgines que dedica al Tristany i que obren el seu treball. Encara hi ha algú que pugui pensar que l’amor entre ell i Isolda és un amor “cortès” a la manera dels trobadors?. O es tracta en canvi d’una autèntica profanació del medieval amor que coneixem com a tal?. No és un amor transgressor?. Algú pot imaginar casats a Tristany i Isolda?.
3
Anne Carson, que per sort sí que cita a Denis de Rougemont, parla des d’una altra perspectiva de la relació entre l’amor i la mort i sembla no allunyar-se gaire al comentar el fragment 130 de Safo:
“Eros… aquesta petita bèstia dolça i amarga contra la que ningú es pot defensar”. Plaer i dolor al mateix temps. A. Carson diu que Safo va ser la primera que va assegurar que l’amor era a la vegada dolç i amarg, contradicció i paradoxa.
4
Angèlica Liddell, artista de Figueres, terror internacional, foc i sarcasme, viu fins i tot amb els seus propis seguidors, crit i dolor i mort. I també per morir a la plaça es necessita el Liebestod wagnerià a la meitat d’una representació, perquè “l’olor de la sang no li marxa dels ulls” i no importa establir una relació entre Juan Belmonte i el fragment del Mestre, i convertir els instants finals d’Isolda i Tristany en la viva imatge plàstica d’una “Pietà” quebrada. I qui escolta la llum?.
("Porque sólo te hace falta morir en la Plaza").
5
Per què Wagner utilitza les mateixes notes, en un altre ordre, a l’inici de la partitura i en la Invocació a la Nit del segon acte?. Quina és la relació entre aquests dos passatges?. És una mera coincidència?.
6
I per què aquest mateix duo de la Invocació de la Nit (‘Noche para amar’, que diria l’Alfonso Lombana), i que segons alguns sona una mica “italià”, és una successió de pujades i baixades de la melodia (anàbasi i catàbasi) en una al.legoria permanent de l’allunyar-se i apropar-se dels amants, com en el “Càntic dels Càntics”?. Aquest desig de què caigui la nit em recorda sempre un vers de l'Eneida:
“Cau la nit i envolta la terra amb les seves fosques ales” (“Nox ruit et fuscis tellurem amplectitur alis”). Molts poetes, inclús separats per segles, respiren el mateix aire.
7
Una altra estranya relació és la que constitueixen Tristany i la “Tristana” de Galdós. Fins i tot la cita Alex Ross en el seu “Wagnerismo”. És Tristana, com diuen alguns erudits i estudiosos, l’altra cara de Tristany?. Es repeteix la història en femení?.
8
El jove protagonista de “Els Buddenbrook”, transsumpte del propi Thomas Mann que toca al piano l’Acord de Tristany i el seu professor li diu: “Això no és música”. Però el vell professor acabarà convertit a la religió wagneriana. Tants grans esforços va fer el jove pianista per convèncer al seu professor de que sí era música, però una música… diferent!.
9
El geni de Buñuel, que entre pàgines de “Cumbres borrascosas” va descubrir una altra història amagada, la de Tristany i Isolda, i a les imatges finals de “Abismos de pasión” li va regalar la música del Liebestod. Que durant tota la pel.lícula es puguin escoltar els arranjaments del músic Lavista sobre temes del Tristany, amb el seu Acord, coincidint amb el primer tro de la primera tempesta (amb gran disgust del de Calanda), és només una anècdota: el wagnerià Buñuel volia reservar el Liebestod per les seqüències finals. El músic Lavista no va ser gaire brillant amb les seves adaptacions. Però la banda sonora és Wagner.
10
I el nostre Alfonso Lombana, que amb les seves traduccions, notes i comentaris, ens dóna una profunda mostra de la seva saviesa de germanista i wagnerià. Cada cop que el llegeixo aprenc coses noves: la sonora rotunditat de les aliteracions, l'ambigüitat, l'ambivalència del text. A vegades la inintel·ligibilitat del Tristany.
L’esforç d’exegesi i comprensió extraordinàries que ens obliga a fer la combinació de paraula i música, de paraula amb música. Li dono gràcies per la seva dedicació. I li faré cas: a partir d’ara, mai més parlaré del Liebestod d’Isolda. Parlaré de la transfiguració, amant, d’Isolda.
(Continuarà).
Salut i Wagner!