ARTICLES
Crònica de Nacho Ferrer, soci del Club Wagner.
Envoltada de turons en mig de Francònia, al nord de Baviera, la ciutat de Bayreuth s’alça majestàtica, dormint el son de les ciutats mitjanes alemanyes on mai no hi passa gaire cosa i on la vida és reposada. De tant en tant s’hi fa alguna fira, hi ha el mercat setmanal d’obligat compliment i que sovint és hereu d’algun privilegi de l’època medieval o moderna i n’hi ha que, fins i tot, tenen alguna universitat més o menys contemporània creada per a repartir els estudiants entre les ciutats grans, on hi ha les facultats més antigues d’Europa, i les petites. Bayreuth, però, és diferent: Bayreuth ha passat a la història comuna de les capitals musicals europees, i la vila és indestriable dels annals de la música.
En arribar a Bayreuth en tren, el primer que saluda el visitant és la vista, en la llunyania, dalt del famós turó verd envoltat d’avets, del Festspielhaus, el teatre ideat per Richard Wagner per a presentar L’anell del nibelung. Aquest teatre, únic al món per la seva acústica i per tota l’aura mítica que l’envolta, és punt de trobada obligat de tots els melòmans i wagnerians —especialment dels segons— que, durant un parell de dies durant l’estiu, decideixen fugir de la rutina i visitar la ciutat per assistir al festival que cada any es celebra en honor de Richard Wagner i on només, amb l’excepció de la novena simfonia de Beethoven, s’interpreten les seves obres.
A càrrec d’Alfonso Lombana, llicenciat en Filologia Alemanya per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l'Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
Tot i que els “drames” de Richard Wagner –paraula que ell preferia a òpera– solen ser representats sencers, existeixen diferents versions de les seves obres.
La divergència més sorprenent es troba als mateixos llibrets. Wagner va preparar amb màxima cura les edicions dels seus texts. En aquest sentit, podem dir que l’edició que va promoure des del 1871 amb l’editorial Fritzsch conté la versió definitiva i aprovada. Tot i així, les versions de les partitures mostren algunes diferències.
No obstant això, aquesta sèrie no vol centrar-se únicament en les (petites?) diferències entre la partitura i el text escrit, com es farà en altres títols, sinó també reflexionar entre les diferents versions abans d’arribar –quan n’hi ha– a la definitiva.
En aquest sentit, aquesta primera entrada vol ocupar-se del cas de L’Holandès errant. Wagner va compondre aquesta òpera de jove, pensant en el teatre d’òpera de Dresden. Tot i que la representació va ser-hi finalment possible, existeixen diferents versions de l’òpera.
A càrrec de Jesús Labarías Juseu, advocat i soci del Club Wagner.
“Every Page a Pulse” (Cada pàgina un alè)
E. Dickinson
Des de molt jove vaig estar interessat en la relació entre literatura i música i he intentat seguir aquelles obres literàries que, exclusiva o circumstancialment, tracten de música. La veritat és que al llarg dels anys no he aconseguit trobar un patró únic o ni tan sols uniforme. Grans escriptors com Proust, Thomas Mann, Joyce i d'altres, han reflexionat amb singular sensibilitat sobre un art tan difícil i eteri. Uns altres es limiten a “citar" determinades obres dels grans músics, sense cap explicació i sense que moltes vegades el lector pugui endevinar el motiu. I la gran majoria a qui la música els hi resulta una matèria inexplicable.
Autor: Josep Mallol i Gurgui, matemàtic i soci del Club Wagner.
El personatge de Wotan, dins la Tetralogia l’Anell del Nibelung de Richard Wagner és sens dubte una fita a la carrera de qualsevol cantant de la corda de baix, baríton o baix – baríton. Els tres personatges: Wotan de Das Rheingold (L’Or del Rhin), Wotan de Die Walküre i Der Wanderer (el Vianant) de Siegfried són algunes de les parts cantades més difícils a què es pot enfrontar un cantant d’aquesta tessitura. No només ha de tenir una veu potent (heroica, en diuen) sinó que ha de posseir una facultat especial per mostrar: supèrbia, autoritat, convicció, determinació, reflexió, sentit de l’humor condescendent, valor, fermesa, empatia, compassió, dots de comandament i finalment, capacitat pedagògica i submissió. Totes aquestes característiques tan humanes han de ser detectades i potenciades en diversos moments de l’actuació del cantant – actor que vulgui enfrontar-se amb garanties a Wotan.
Sense ànim d’exhaustivitat, veiem una llista de cantants que, al llarg del s.XX i principis del s.XXI han donat vida a un o a més Wotan de la Tetralogia:
“PROUST I LAS ARTES”
Una immersió en À LA RECHERCHE DU TEMPS PERDU
Crònica de Glòria Gutiérrez, sòcia del Club Wagner.
El dimarts 3 de juny em vaig perdre la sessió sobre Dietrich Fischer-Dieskau al Club Wagner. Quin greu... Però la raó era de pes: quan ja faltava poc per la clausura (el 8 de juny) m'havia decidit a anar a Madrid a veure l'exposició PROUST Y LAS ARTES, al Museo Thyssen. Una exposició que probablement no circularia: era ara o mai. Li faria el salt a Wagner, però amb un altre wagnerià: el Marcel, gran melòman.