A càrrec de Josep Mallol Gurgui, matemàtic i soci del Club Wagner.
Aquest títol me'l va suggerir el meu germà Jordi després de molts anys d'aguantar amb santa paciència i bonhomia les meves escoltes wagnerianes a la casa familiar. He reflexionat una mica la resposta a la pregunta i he arribat a les següents conclusions i comentaris:
Hauríem d'adonar-nos que Richard Wagner constitueix un fenomen únic dins de la composició teatral musical i operística. Alhora d'això, a l'ensems, pel fet de ser un reformador/revolucionari, va canviar les estructures dramàtiques i musicals de l'òpera tradicional i va obrir les portes al futur cap al segle XX i més enllà.
L'escolta i contemplació de l'obra wagneriana, seguit de la "digestió" i assimilació posteriors, comporta un procés que requereix un temps i una reflexió del que no tothom disposa avui dia amb el ritme frenètic al que ens veiem sotmesos en la societat actual.
És per això que l'afició a les obres wagnerianes requereix d'uns elements d'espai i temps no senzills d’assolir avui dia.
Està clar que l’òpera italiana i francesa tradicionals dels segles XVIII i XIX ofereixen oportunitats de gaudi melòdic a petites o grans dosis. Especialment, les òperes més belcantistes i còmiques de Mozart, Beethoven, Weber, Rossini, Donizetti, Bellini, Gounod, Massenet, Bizet, Puccini, així com el Verdi primerenc i mitjà. Hi ha multitud d’exemples que en podríem esmentar.
Wagner, però, i molt especialment, a partir de l’Holandès Errant, canvia els paràmetres melòdics i dramàtics, tot fent evolucionar la òpera i el teatre musical en general cap a unes obres profundes i necessitades de reflexió, abans, durant i després de la seva audició/visió.
També és un fet no menys important que Wagner, que ell mateix, es considerava poeta alhora que músic, escrivia sempre els seus propis llibrets. No va voler mai que cap escriptor li escrivís les paraules i text de les seves òperes i drames musicals. Tant va portar a l’extrem això, que per escriure el cicle de l’Anell del Nibelung, va començar a escriure pel final, o sigui, la mort de Siegfried, i va anar escrivint tot reculant en l’acció dramàtica fins al principi de tot, això és, l’Or del Rhin (pròleg de la Tetralogia). Quan va compondre el cicle, però, va començar pel principi de l’acció i en total va tardar més de 25 anys en completar la magna epopeia magistral. Així, d’aquesta manera, va poder donar unitat absoluta literària i musical, a la dramatúrgia i composició del cicle l’Anell del Nibelung.
L’Holandès Errant, Tannhäuser, Lohengrin, Tristany i Isolda, Els Mestres Cantaires de Nuremberg, L’Or del Rhin, La Valquíria, Siegfried, Götterdämmerung (el Capvespre dels Déus) i Parsifal, constitueixen, mutatis mutandis, les obres principals del geni de Bayreuth. Deu obres poden semblar poc, en comparació amb els universos compositius d’altres autors operístics, com ara Mozart, Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi, etc, però clarament, com diu la dita, non multa sedmultum, que vindria a significar no molt, però sí important.
Tornem a la pregunta: Per què no agrada Wagner?. Cada dia, més amb el voraginós temps actual cada vegada hi ha menys oportunitat, ergo ganes, d’asseure’s tranquil·lament i escoltar/veure una òpera i/o drama musical wagnerià amb concentració en les paraules i la música durant un mínim temps de gairebé tres hores seguides. Tampoc tothom està disposat a fer-ho.
Molts prefereixen gaudir de boniques melodies mentre fan feina o tenen la ment ocupada en altres afers.
Si parlem en positiu i tornem a formular la pregunta en sentit positiu, és a dir:
Com pot agradar Wagner?. Segons la meva experiència, per a gaudir d’una òpera wagneriana, especialment les del “canon bayreuthià” des de l’Holandès Errant, fins a Parsifal, cal disposar d’esperit obert, mentalitat d’aprendre coses noves, submergir-se en el llibret amb esperit infantil i anar madurant la lectura, alhora que s’escolta la música. Després, s’ha de buscar alguna representació que reflecteixi el més fidelment possible l’argument i el llibret, val a dir que cada dia costa més això ja que, malauradament, degut a les vel·leïtats de l’anomenat “regie-theater”, moviment que s’entesta en reinterpretar els arguments i llibrets, no només wagnerians, i convertir-los en peces teatrals on se sent la música i el cant wagnerià però no es veu l’argument. Pel que fa l’àudio, hi ha nombrosíssims exemples de bones interpretacions wagnerianes. Llegint el llibret i escoltant paral·lelament una bona interpretació, amb temps i ganes, podrem gaudir d’unes experiències que, als que ho hem fet, ens fan gaudir i aprendre d’allò més sobre sentiments, sociologia, antropologia, mitologia, i profundes experiències musicals.