GSM: els Wesendonck-lieder
A càrrec de Manel Bertran, President del Club Wagner.
Excepció feta d’algunes composicions de joventut, Wagner tan sols va composar uns Lieds sobre textos aliens. Són els Wesendonck-lieder, que musiquen poemes escrits per Mathilde Wesendonck.
I foren tot un cúmul de circumstàncies les que portaren Wagner a aquesta composició, situacions complexes que tingueren lloc al llarg de 12 anys de la seva vida, els que van de 1849 a 1861, els anys en què es desenvolupà la seva relació amb el matrimoni Wesendonck i en què naixé i es transformà la seva passió per Mathilde.
Fou durant la primavera de 1849 quan un jove Wagner de 36 anys, molt compromès políticament com a resultat de la seva participació activa en els fets de Dresde, fugia d’Alemanya i, després d’una breu estada a París, es refugiava a Suïssa.
La seva situació econòmica era molt precària, ja que les representacions de les obres Rienzi i Tannhäuser i l’estrena de Lohengrin, que es produí al cap de poc temps, no li aportaven els ingressos necessaris per a procurar-se la vida còmoda i benestant que potenciés el seu procés creatiu en els plànols intel·lectual i musical.
En mig d’aquesta incertesa, la manca de descendència propicià un allunyament entre Wagner i la seva esposa Minna, un procés agreujat pels retrets continuats d’aquesta davant la incapacitat del músic per a proporcionar-li la posició burgesa que ella sempre va desitjar.
Aquesta situació asfixiant, no obstant, no impedí Wagner d’avançar en la creació del Poema de Siegfried que el portà fins els orígens del món i el naixement del Riu-saga, el Rhin, imposant-se a la temptació de noves idees i projectes basats en personatges que el seduïen: Alexandre Magne, Barbarroja, Wieland el ferrer, Jesús de Natzareth, els Mestres Cantaires...alguns dels quals reprengué més endavant.
D’altra banda, les vetllades amb el seu cada vegada més ampli cercle d’amistats i admiradors, durant les quals es llegia primer la prosa i més endavant el text rimat de l’Anell del Nibelung, li proporcionaven la seguretat que la seva obra magna esdevindria universal, i amb això, una certa estabilitat emocional imprescindible per a alimentar el procés creatiu.
En aquest panorama desesperant i atractiu alhora es produeix l’encontre entre Wagner i el matrimoni Wesendonck, l’any 1852. Otto és un ric comerciant de sedes de 37 anys i Mathilde una jove de 24, molt sensible i lliurada de ple a la poesia. L’entrada d’aquest matrimoni en la vida social i cultural de Zurich proporcionarà a Wagner l’estabilitat econòmica, mitjançant el generós mecenatge d’Otto, i una gran revolució emocional mitjançant Mathilde.
Mathilde, més que no pas el paper de musa que sovint se li ha atribuït, actuà com a receptora i canalitzadora dels trasbalsaments i les inquietuds del compositor, i d’aquesta manera hi desenvolupà una complicitat com amb cap altra dona a la seva vida. A tal punt era intensa, que Wagner composava durant els matins, i necessitava mostrar a Mathilde, assegut al piano, el seu treball. I així, dia rera dia.
De fet, quan l’any 1854 composà el primer acte de la Walkiria, la fascinació ja és plena: GSM (Gesenet sei Mathilde, beneïda sia Mathilde), a la dedicatòria del preludi i diverses inscripcions marginals a la partitura així ho testimonien. Les escenes d’amor entre Siegmund i Sieglinde són un deliri de complaença per als dos.
Les circumstàncies, a més, els fan viure molt aprop: Wagner, mercès a la generositat del seu benefactor Otto, s’instal·là en una caseta anomenada l’Asil, dins la propietat on més tard els Wesendonck bastiren la seva mansió, i així la proximitat física els fou una aliada eficaç.
Mentre en el plànol de la creació la lectura de Schopenhauer, amb qui Wagner s’identificà plenament, va donar suport filosòfic al Poema dels Nibelungs però va ser sobretot el germen del seu Tristany, en el terreny de la passió amorosa —potser més intensa per il·lícita— la malenconia del viure i la nostàlgia de la mort la incrementaran encara més.
En aquest estat sublim i tràgic per als dos amants, Wagner abandonà la composició de Siegfried per a submergir-se en el seu transcendental drama de Tristany und Isolde, amor i mort, mentre que Mathilde inicià la composició de cinc poemes: Der Engel (l’Àngel); Traüme (Somnis); Schmerzen (Patiments); Stehe still! (Atura’t!) i Im Treibhaus (A l’hivernacle).
La seva complicitat va ser tal, que a la vegada que Wagner lliurava a Mathilde els versos del Tristany per a la seva lectura, Mathilde li anava lliurant els poemes per a la seva composició musical.
Si bé és extraordinari que Wagner, trencant la seva norma, fes aquests Lieds amb textos de Mathilde, el cert és que fluïren lliurement perquè el text fou escrit per a ell i la música —amb influències de Die Walküre i de Tristany— ho fou per a ella.
L’abril de 1858, una carta que contenia el preludi de Tristany, interceptada per Minna, trencarà sis anys d’atmosfera idíl·lica i farà reaparèixer la realitat amb tota la seva força. Wagner haurà d’abandonar l’Asil i es dirigirà a Venècia primer i més tard a Lucerna, on l’agost de 1859 finalitzarà el Tristany.
Amb el drama acabat, les relacions entre Wagner i Mathilde no perden presència, la correspondència segueix, però l’apassionament esdevé amistat, ennoblida perquè el prudent i generós Otto hi participa també amb la seva.
La renúncia definitiva a Mathilde es recull en una carta de final de 1861. Wagner deixa de ser Wagner-Tristany. Estimant i sabent-se estimat, es resigna com ho farà més endavant Wagner-Hans Sachs.
“Mai he fet res millor que aquests Lieds”, va concloure Wagner en el seu diari dedicat a Mathilde.
Manel Bertran Mariné
Club Wagner Barcelona