A càrrec de Roger Fontcuberta, soci del Club Wagner.
És habitual en converses amb melòmans i amb aficionats, quan es parla de Mahler, la pregunta: per què no va escriure cap òpera?.
La paradoxa d'un gran director d'òperes que basa la seva vida professional precisament en aquest gènere i la mancança de cap obra operística, resulta una mica sorprenent. En cap assaig o biografia he trobat una raó explícita on Mahler doni cap motiu per aquest fet (ni per cap altra, ja que també ens podríem preguntar per què no es va dedicar a escriure concerts o quartets de corda, ja posats).
Però es que l’òpera era la seva vida , el seu dia a dia. I no precisament a qualsevol lloc: A l’Òpera de Viena.
Llavors, per què no va escriure mai una òpera?.
De fet, això no és del tot cert, ja que Mahler havia començat a escriure òperes en la seva joventut en dos intents: Die Argonauten (1878–1880) i Rübezahl (1880–1883) que van acabar resultant fallits i dels quals no en conservem cap partitura ni cap part interpretable. Així mateix, Mahler va completar, aquesta vegada sí, una òpera inacabada de Karl Maria von Weber (Die drei Pintos) al rebre l'encàrrec de finalitzar el que Weber havia deixat. Malgrat que no era una obra plenament seva, l’estrena va tenir prou èxit i va ajudar-lo en la seva carrera com a jove compositor amb un cert renom.
Llavors, per què Mahler no va continuar explorant la composició d'òperes? Va ser per aquest fracàs, entre cometes, de joventut?. O potser hem de buscar-ho en causes més profundes?. Segurament la resposta no és simple i hi ha diversos factors que han influït en aquesta decisió de Mahler de no perseverar en l’intent.
És obvi que Mahler era un profund coneixedor del mon de l'òpera en tant que la seva vessant de director feia que conegués fins al més ínfim detall de les complexitats tant de la composició com de la interpretació d'òperes com també de la dificultat per fer-ne representacions.
En les seves obres la veu ja té un paper predominant, compon una cantata “Das Klagende Lied”, cicles de Lied com “Des Knaben Wunderhorn” que influirà en les primeres simfonies, afegeix també la veu a partir de la segona fins la quarta i després a la vuitena, també compon els cicles “Kindertotenlieder” i el cicle de cançons sobre poemes del poeta Friedrich Rückert.
Per tant, aquí ja podríem descartar que hi hagués cap factor en les capacitats compositives o tècniques de Mahler per abordar la composició d'òperes que li impedís fer-ho.
Per tant, la pregunta clau potser ara seria, per què compondre òperes?. El mateix Mahler, que era un gran simfonista i com a tal ha sigut reconegut, diu que la simfonia ja ho conté tot: “les meves simfonies són com el món, ho contenen tot”.
Podríem dir que Mahler se sent més còmode i amb més llibertat creativa component simfonies, on pot reflectir-hi el seu pensament i sentiments de forma més lliure i menys restringida que en el format d’una òpera.
Mahler es troba també en un entorn en què l'òpera és el seu dia a dia, però al seu voltant hi ha compositors ja de gran renom. L’ombra de Wagner, Verdi, Puccini... i de Richard Strauss (amb qui l’uneix una amistat peculiar). D’aquest darrer, sempre he imaginat que potser ja els hi estava bé que un fes òperes mentre que l'altre feia les simfonies.
En qualsevol cas, és un moment de la història en el qual triomfar en el món de l'òpera segurament és complex. Has de lluitar amb grans compositors del moment i evidentment, amb tot el repertori habitual de les temporades musicals a Viena. Estrenar a Viena era molt complicat (això Strauss ja ho va patir amb l’estrena de Salomé) i el mateix Henry-Louis de La Grange (possiblement el millor biògraf de tots) diu: “Mahler coneixia massa bé l’òpera per acceptar-ne els compromisos” .
També s'ha teoritzat sobre l'esforç que requereix compondre una òpera. Mahler, que era un compositor “d'estius”, no ho oblidem, es tancava a la seva cabana durant les vacances i allà componia durant incansables hores. No podia dedicar temps durant l'any, sinó que ho havia de fer només durant els mesos de vacances.
Tanmateix, la feinada que suposa compondre simfonies de la magnitud que Mahler compon o del “Das Lied von der Erde” són comparables a l’esforç d’escriure una òpera.
Així doncs, la meva hipòtesi és que Mahler escrivia simfonies per que era el gènere on es trobava més còmode, on podia expressar amb més llibertat, on tenia experiència i coneixement, i on podia focalitzar-se en les veus dels instruments en comptes de focalitzar-se en un llibret o un argument que calia escenificar.
Els biògrafs i escriptors que han parlat de la figura de Mahler coincideixen en el fet que a les obres de Mahler hi ha un protagonista, que és ell mateix.
Per tant, a les seves simfonies sempre trobem al propi Gustav Mahler, enfrontant-se a la realitat, al món, al desig, a l’amor, a la desesperació i sobretot, a la mort.
Per tant, des d’aquesta òptica això també complicaria la tria d’un tema, un llibret operístic, que pogués interessar a Mahler, tenint en compte aquesta projecció personal que ell posava en totes les seves obres.
Alguns biògrafs arriben a dir que Mahler transcendeix el drama operístic per que, tot i mantenir la tensió dramàtica, elimina la part teatral i escènica i expandeix la temàtica fins a aspectes molt més íntims i personals. D’alguna manera "s'allibera" de la forma restrictiva i dels problemes intrínsecs del format operístic per arribar a una forma més depurada i lliure. Tot plegat em fa pensar en les similituds amb Beethoven i les seves no poques dificultats amb Fidelio, quan tot i ser un gran simfonista, li va costar Déu i ajuda acabar-la.
En l’infinit món de les possibilitats, sempre ens quedarà el dubte de com hauria estat una òpera de Gustav Mahler, però com a admirador de la seva música m’atreveixo a pensar que també hauria estat una obra mestra.