A càrrec de Jesús F. Labarías, advocat i soci del Club Wagner.
“Every page a pulse”
Cada página un alè
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES (II)
12
“Vela blanca, vela negra, vela vermella.
¿vela falsa?.”
De nou Anne Carson en un llibre la portada del qual acompanya aquest apunt, amb una presentació de l'editor curta, clara, precisa, contundent, però d'una injusta sobrietat: "va néixer al Canadà i es guanya la vida ensenyant grec antic".
Però en fi, l'important és que aquest cop Anne Carson escriu sobre 'Tristany i Isolda', a propòsit d'un poema de Paul Celan (algun dia escriuré una nota sobre un altre poema seu, "Todesfugue", Fuga de la Mort, ple de música) i que lliga, després, amb un altre de vint-i-cinc segles abans de Simònides de Ceos.
Aquell es titula " Matière de Bretagne", així, en francès, revelant ja una mica l'objecte de la seva inspiració germànica (Paul Celan va escriure en alemany). Un poema que ens porta a 'Tristany i Isolda', o que millor porta a Isolda fins a Tristany en un vaixell que llueix una vela que no és blanca, una vela que no és negra, una vela que és vermella, una "vela de sang":
"Matière de Bretagne"
"Luz de ginesta, amarilla, las laderas
supuran hacia el cielo, la espina
corteja la herida, algo dentro
resuena, es el ocaso, la nada
hace rodar sus mares hacia la plegaria,
la vela de sangre navega hacia ti"
(Primera estrofa, traducció d'Arnau Pons).
La quarta estrofa del poema també acaba així:
"... la vela de sangre
navega hacia ti".
Reprén així Anne Carson un tema bastan recurrent en les fonts literàries del Mite, de la història de Tristany i Isolda, i en el propi llibret de Wagner, que comença i gairebé acaba en, o gràcies a, un vaixell que, òbviament, navega a vela.
Podríem dir, per tant, que tota la història es desenvolupa en un ambient mariner, plena com està, de metàfores al.lusives al mar. La vela o les veles, per tant, es converteixen en un element força important, que ha estat l'origen també de tants comentaris i tanta bibliografia.
Si no recordo malament, el nostre amic i consoci Alfonso Lombana va començar la seva intervenció en el seminari del Club sobre 'Tristany i Isolda' amb una referència a aquest tema que té dimensions polièdriques.
I Anne Carson ens recorda que el primer trop de la vela falsa el debem al poeta grec Simònides, en un poema ja perdut però que resumeix Plutarc al vol. I de les seves "Vides Paral.leles": Egeo entrega a Teseo una vela negra i una vela blanca per aixecar, aquesta, en el pal de la nau si triomfa sobre el Minotaure. (Però Simònides diu que la vela blanca en realitat era vermella, "... tenyida amb la humida flor d'una alzina en l'esclat de la seva ufanor"). Teseo oblidarà hissar la vela blanca de la victòria i Egeo, entenent falsament que porta la vela de la mort, es llença al mar. Així construeix Anne Carson el Pròleg ("Vela falsa") del seu llibre, que en aquest joc de diferents colors on es barreja la veritat i la mentida (la segona Isolda de Tristany dominava aquest tema) acabant en un cercle en el que de forma contrafactual, diu, és defensable la idea de la falsedat de la vela falsa.
Gràcies a Simònides, a Paul Celan i a Tristany i Isolda. Jo crec que sí, que la vela de l'últim vaixell d'Isolda en el tercer Acte de Wagner només pot ser vermella, una vela de sang, ja sabeu, "tenyida amb la humida flor d'una alzina en l'esclat de la seva ufanor". I és que els poetes, crec, acostumen a tenir raó.
Salut i Wagner!