El director d'orquestra i professor de concertació i tècniques de direcció a l'Escola Superior de Música Reina Sofía (Madrid) i vicepresident del Club Wagner Barcelona, Santiago Serrate, repassa l'obra d'Unsuk Chin, compositora coreana que va obtenir recentment el XVIII Premis Fundación BBVA Fronteras del Conocimiento en la categoria de Música i Òpera2. Serrate, que va formar part del jurat d'aquest guardó, desvela les singularitats d'una artista que, a l'hora de compondre, parteix dels seus propis somnis i els nodreix de la ciència i de l'art que l'envolta.
“La meva música és un reflex dels meus somnis. Intento interpretar-hi les visions d'una llum immensa i d'una increïble esplendor de colors que veig en tots els meus somnis, un joc de llums i colors flotant a l'habitació i, al mateix temps, formant una escultura sonora fluida. La seva bellesa és molt abstracta i remota, però és per aquestes mateixes qualitats que aborda les emocions i pot comunicar alegria i calidesa". — Unsuk Chin, 2003.
La unanimitat que suscita la música d'Unsuk Chin (Seül, 1961), el catàleg de la qual és interpretat regularment per les millors orquestres i intèrprets del món, fa que sigui la compositora més reconeguda actualment i mereixedora d'importants premis, sent el seu més recent guardó el dels XVIII Premis Fundación BBVA Fronteras del Conocimiento en la categoria de Música i Òpera.
Les seves composicions són un clar exemple de com expandir les fronteres del coneixement i, per tant, les fronteres de tots els qui l'escoltem en estar totalment fusionada amb l'ésser humà i el cosmos, com desenvoluparé més endavant. La seva música és molt virtuosa i demana un gran domini tècnic, ja que “tot allò excels és tan difícil com rar”, com va escriure el filòsof neerlandès Baruch Spinoza al segle XVII.
Al meu entendre, la clau està en l'essència epistemològica de tot el seu procés creatiu. Unsuk Chin necessita un període de reflexió intern bastant llarg, fins i tot d'anys, per escoltar tot el seu món afectiu interior i arribar a l'Erlebnis fenomenològica husserliana que, com és sabut, és l'experiència viscuda (de forma íntima i individual, afegeixo) que és un fet de consciència i un dels continguts del cogito.
En diverses entrevistes, la reconeguda compositora coreana confessa que, un cop ha passat tot aquest procés d'escolta interna de la partitura que ha de compondre i en té clara tota l'estructura, l'escriu de principi a fi tenint en compte que, igual que a la vida, en el naixement (inici) ja hi ha implícit el final.
Tot aquest procés tan humà és el que fa que la seva obra arribi de manera directa i sense interferències de cap mena tant als intèrprets com al públic, perquè podem identificar-nos-hi, fusionar-nos-hi i, el més important, entendre-la.
Unsuk Chin té un gran interès per la literatura, però també per les ciències exactes. De fet, al final de la seva jornada de treball sempre dedica un temps a llegir o investigar sobre cosmologia i física, destacant la història de l'univers en la seva màxima dimensió. Això li dona una gran pau i esperança en la humanitat per descansar i afrontar la següent jornada.
Una de les seves obres més rellevants i que reflecteix tot el que s'ha descrit anteriorment és Le Chant des Enfants des Étoiles – The Song of the Children of the Stars (2015-16), escrita per a cor de nens, cor mixt, orgue i orquestra. És una música mística, evocadora, gairebé d'un altre món, en la qual posa música a 13 poemes que abasten diferents segles i continents, reflexionant sobre el nostre lloc a l'univers. La seva autora ens diu: “No existeixen fronteres ni diferències: ni tan sols la pell, la religió o la cultura; tots som fills de les estrelles”. Diferents estudis científics publicats des de fa una dècada confirmen empíricament que el 97% de la massa del cos humà està formada per material procedent de les estrelles.
Una altra partitura a destacar, que també s'afegeix a aquesta avidesa de reflectir la música de les esferes, en una clara al·lusió pitagòrica, és Alaraph ‘Ritus des Herzschlags’- Alaraph ‘Ritual of the Heartbeat’ (2022) per a orquestra. La compositora ens la il·lustra amb les seves paraules: “Dues imatges van ser especialment importants en compondre aquesta partitura. En primer lloc, em va atreure el concepte de les anomenades ‘estrelles batec’ amb la seva pulsació regular. Això també es reflecteix en el títol: ‘Alaraph’ és una d'aquestes estrelles. Es tracta de sistemes estel·lars binaris variables polsants en òrbites excèntriques, amb vibracions causades per forces de marea. El terme al·ludeix al fenomen següent: la corba de llum de l'estrella és similar a la d'un batec en un electrocardiograma, quan es representa la seva brillantor al llarg del temps. La segona imatge crucial representava certs aspectes de la música tradicional coreana, tant la música ritual cortesana, ‘estàtica’, com la música folklòrica, plena de vitalitat. No les vaig utilitzar com a cites textuals, sinó que hi vaig al·ludir de forma subtil en els gestos i l'estructura de l'obra, de manera condensada i molt estilitzada”.
També una altra obra important és el seu concert per a orquestra SPIRA (2019). La compositora coreana i resident a Berlín escriu al respecte: “El títol de l'obra deriva del concepte de la corba espiral auto semblant, també anomenada 'espiral de creixement', que va ser batejada com a Spiramirabilis ('l'espiral meravellosa') pel matemàtic del segle XVII Jacob Bernoulli. En aquest cas, la ressonància del vibràfon va constituir la ‘cèl·lula ur’ (en alemany, ‘ur’ significa ‘original’) sònica, que produeix múltiples colors i textures intricades, com si s'ampliés amb un microscopi per investigar la vida interior del so, a nivell molecular, i descobrir estructures prèviament invisibles”.
La transversalitat interdisciplinària d'Unsuk Chin és com un arbre de múltiples arrels que enriqueixen tot el seu poder creador amb una saba plena de nutrients que alimenta la seva brillant tècnica compositiva.
Una altra de les seves importants contribucions al repertori líric són les seves dues òperes: Alice in Wonderland (2004-2007), basada en Les aventures d'Alícia al país de les meravelles, la novel·la de fantasia escrita pel matemàtic, lògic, fotògraf i escriptor britànic Charles Lutwidge Dodgson, sota el pseudònim de Lewis Carroll, publicada el 1865; i la seva recent Die dunkle Seite des Mondes – Dark Side of the Moon (2024-25). Ambdues han collit un èxit enorme i la primera ja ha estat reposada en diferents parts del món. És destacable que, en la segona òpera, és la mateixa compositora qui ha elaborat el llibret, que té una clara interconnexió amb tots els seus interessos filosòfic-científics i literaris, recorrent al tema de Faust i combinant-lo amb la física quàntica, la psicoanàlisi i les forces diabòliques: “En primer lloc, estic descrivint una tragèdia humana, i una tragèdia real. L'òpera no descriu com una persona és abandonada per una altra, sinó que ofereix una situació en què t'abandonen les teves visions, la teva ànima i els teus ideals, tot el que et fa humà”.
L'escriptura vocal d'Unsuk Chin enllaça clarament amb el recitar cantando, la pedra angular del naixement de l'òpera a Florència (segle XVII), que combina la declamació natural de la paraula amb la música, permetent al cantant expressar emocions amb un gran calidoscopi tècnic-sonor.
I a manera de coda, Pitàgores ens va llegar una màxima que està en absoluta concomitància amb el mètode compositiu d'Unsuk Chin: “La felicitat consisteix a saber unir el principi amb la fi”.
Per tant, tornem al món dels somnis amb la tercera estrofa del poema “És quan dormo que hi veig clar” del poeta, assagista i periodista Josep Vicenç Foix (Barcelona, 1893-1987)
En el seu poemari publicat el 1953 "On he deixat les claus...", l'autor tracta d'una manera molt clara el món oníric, que era la font d'inspiració per als surrealistes, i combina magistralment tradició i avantguarda, igual que la compositora guardonada, Unsuk Chin.
Ambdós ens revelen el seu costat més íntim i, m'atreveixo a dir, vertader, tallant tots els nusos gordians de l'inconscient més profund, deixant que apareguin les dues personalitats en la seva essència més nuclear i en unió total amb el cosmos.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
1 Aquesta tribuna s’ha publicat en el seu original en castellà per l’edició de maig de 2026 de Sigma, la newsletter de la Red Leonardo de la Fundación BBVA.