A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
El cicle L’anell del nibelung (Das Rheingold, Die Walküre, Siegfried i Götterdämmerung) va ser el resultat d’un llarg procés de creació i concepció artística. La idea principal va néixer al voltant de l’heroi Sigfrid. El mite d’aquest, no obstant això, és una història molt complexa, amb moltes variacions. En aquest context, l’apropiació de Wagner sembla haver-se centrat, inicialment, en la mort del personatge.
Aquesta afirmació es fonamenta en la idea primigènia de L’anell, un drama anomenat La mort de Sigfrid (Siegfrieds Tod), text que hauria d’haver-se imprès i publicat el 1848. De fet, Wagner va preparar amb cura l’edició (NA A II e 6) i encara hi va escriure un pròleg (NA A II e 2). Però, finalment, va veure la llum a les Obres completes (Gesammelte Werke, vol. II, 1871, p. 215-300).
Podria ser que La mort de Sigfrid hagués interessat a Wagner a causa de les paraules que tanquen el Cantar de Sígurd, a l’Edda poètica, versos en què es diu que, en el cas de Sigfrid, d’una banda, es parla d’una mort en què “sembla que el van matar a les afores”, mentre que altres versions diuen que “el van matar a casa seva, mentre dormia”, o bé, com a l’antic Cant de Gudrun, que “el van trobar mort, ja que el van matar al llit, indefens”.
Certament, Wagner volia donar també la seva visió d’aquest esdeveniment. Com ho va fer?.
El relat de Wagner i la construcció de la història
La idea de narrar la història de Sigfrid i convertir-la en un drama musical queda constatada no només amb el títol del projecte, sinó també amb la redacció del drama original. No obstant això, el seu amic Liszt va comentar a Wagner que, sense cap introducció prèvia, la història no només era difícil d’entendre sinó també incompleta. Wagner, doncs, va concebre El jove Siegfried (NA A II f 1) per tal de tractar-hi la història prèvia.
En El jove Sigfrid, Wagner sembla haver-se inspirat, entre altres fonts, en el conte tradicional “D’un que va sortir per a conèixer la por” (Von einem, der auszog, das Fürchtenzulernen) –redactat també pels germans Grimm–, així com en el relat medieval “Siegfried el de la pell còrnia” (Hürnen Seyfrit). En aquest sentit, Sigfrid, amb la finalitat de descobrir la por, surt, troba el drac i coneix Brunilda.
Tot i això, desprès d’escriure El jove Siegfried, Wagner va preferir redactar encara uns antecedents més explícits: d’una banda, perquè no quedava clar d’on provenien l’or i l’anell (Rheingold); d’altra banda, perquè els pares de Sigfrid i el mateix Wotan presentaven conflictes que requerien una explicació necessària (Walküre).
Crepuscle dels déus vs. La mort de Sigfrid
Les diferències entre Crepuscle dels déus i La mort de Sigfrid existeixen, però, tampoc no són excessives.
Al Primer Acte de La mort apareixen les valquíries (no només Waltraute) i conten a Brunilda la situació de Wotan (que coneixem del segon i tercer acte de La valquíria). Al Segon Acte hi ha concrecions i aspectes que queden millor explicats a Crepuscle que a La mort. Finalment, al Tercer Acte de La mort, Sigfrid narra la història dels seus pares, història que ara coneixem gràcies a La valquíria.
Així mateix, hi ha alguns detalls curiosos: les filles del Rin (Rheintöchter) són, a La mort, només donzelles d’aigua (Wasserjungfrauen); l’espasa encara s’anomena Balmung (com al Cantar dels Nibelungs), i les últimes paraules les hauria de cantar Alberic, que crida a Hagen: “Venjador meu, Hagen, fill meu! Salva’l, salva l’anell!”.
No obstant això, en essència, i fins i tot en termes pràctics, les històries s’assemblen molt. Dels 2064 versos de Crepuscle dels déus i dels 2033 versos de La mort de Siegfried, un total de 990 versos són exactament els mateixos.
Comptat i debatut, tot i que Wagner va escriure els altres tres drames per aprofundir en el coneixement de la història, l’essència ja estava creada.
Els finals de Brunilda
Després d’escriure Crepuscle, Wagner va donar voltes al final de Brunilda. En aquest sentit, com també passava a Lohengrin, hi ha una part del final de l’òpera (“immolació”) que, tot i que Wagner va escriure’l –i fins i tot compondre’l per a veu i piano–, no es canta mai.
Es tracta del monòleg de Brunildaque, per tradició, s’anomena “final de Feuerbach”. En aquesta intervenció, Brunilda diu als déus que, en veure com ella i Sigfrid es consumeixen, haurien de mirar cap al nord i contemplar com la seva estirp es dissol en un món sense governants, diners ni poder, on només l’amor viu feliç. La segona estrofa d’aquest text, que Wagner va preservar a les seves Obres completes, va ser també composta i arranjada per a veu i piano, com podem trobar-la a l’Arxiu Wagner de Bayreuth (NA A III f 3).
D’altra banda, n’existeix també un altre final, versos que s’han anomenat “de Schopenhauer”. Ací, Brunilda diu que sortirà per sempre del Walhalla, en tancarà les portes darrere seu i, amb el coneixement adquirit, desprès d’haver estat redimida pel món, podrà finalment anar on vulgui; aquesta serà, diu, una decisió triada només pel dol de l’amor, en veure que el món s’acabava.
Aquesta segona estrofa no va ser composta; tanmateix, Wagner també la va afegir a les seves Obres completes, i hi explicava que, tot i que el poeta les volia, el músic les va rebutjar totes dues:
“El músic no pot passar per alt que aquestes dues estrofes van desaparèixer mentre el desenvolupament real; tot i això, el que diuen queda expressat amb claredat i precisió en l’impacte sonor del drama musical” (Wagner, Gesammelte Werke, vol. 6, 1872, p. 363).