A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
La redacció inversa dels textos, des del Crepuscle fins a L’or del Rin, va tenir com a principal conseqüència que els textos dels dos primers títols, la Vespra (Das Rheingold) i la Primera Jornada (Die Walküre) fossin redactats amb una intenció unívoca. En aquest sentit, Wagner sabia molt bé què i com havia d’explicar-hi. Per tant, es tracta de dues obres nascudes amb una clara voluntat i, en conseqüència, amb poques variacions en les seves versions.
El diàleg més llarg de Wotan i Fricka
Només hi ha una diferència substancial entre el que Wagner va redactar inicialment en 1853 i, finalment, el que va fixar a la partitura. Aquesta divergència té a veure amb el principi del Segon Acte de La valquíria, moment en què Wagner fa servir, al text primigeni del llibret, una escena molt més llarga del diàleg de Wotan i Fricka que la que finalment va compondre.
Wagner, no obstant això, va reproduir el text d’aquesta escena sencera com a nota a les edicions públiques, com a la del 1863 (Leipzig, J. J. Weber), cosa que, sens dubte, té a veure amb l’interès dels temes que s’hi tracten. L’escena tallada (però mai composta!) explica amb molta més claredat les intencions de Wotan i, en qualsevol cas, exposa el conflicte derivat del desig de Wotan d’obtenir l’or.
Els canvis succeeixen després de l’afirmació de Wotan: “No és sant un jurament si uneix dues persones que s’estimen” (unheilig acht’ ich den Eid, der Unliebende eint, vv. 671–673), versos als quals, a l’apèndix, segueix el retret següent del déu a Fricka: “Ben poc estimes la dona si beneeixes la violència amb què Hunding es va casar”. Les dures paraules del déu obliguen Fricka a fer-hi una llarga intervenció, explicant que tot el que va passar és degut únicament a la violència de Wotan, cosa que ella no va saber evitar.
En la versió escrita però no composta, a més a més, queda millor contextualitzada l’afirmació de Wotan: “Allà on les forces floreixen amb valentia, el meu consell és la guerra” (denn wo kühn Kräfte sich regen, da rat’ ich offen zum Krieg, vv. 678–679). En el text original, Wotan explica que ell actua únicament d’acord amb la llei natural, raó per la qual defensarà els welsungs i la seva unió. En aquest punt, Fricka explota furiosa amb l’exclamació que sí que va ser composta: “Així doncs, tot s’ha acabat per als déus eterns des que vas engendrar els salvatges welsungs?” (So ist es denn aus mit den ewigen Göttern, seit du die wilden Wälsungen zeugtest?, vv.703-706).
Tot i que aquests aspectes no queden tractats a L’or, s’entén que Wagner, almenys, en volia la reproducció per escrit, encara que no es tracti d’una informació decisiva ni essencial ni per a La valquíria ni per al Ring, però sí complementària.
La pregunta és: haurà tallat Wagner el text en compondre’l?. Potser, va fer-ho abans?. No existeixen, en qualsevol cas, melodies ni esborranys de la música d’aquesta escena “original”.
Detalls de sons consonàntics
Pel que fa a les versions cantades i escrites, Die Walküre presenta alguns moments de gran curiositat quan el text cantat per tradició en les edicions més antigues és ben diferent del text dels llibres. Com que la partitura original definitiva i manuscrita de Wagner, la Reinschrift, l’hem perduda, no podem comprovar exactament en quin moment de la redacció s’hi van fer els canvis. Van tindre lloc durant la composició, de mà del mateix Wagner, o, més bé, al procés d’edició?.
Podem veure tres:
En el relat de Sieglinde del Primer Acte, quan narra com va ser l’aparició de Wotan el dia del seu matrimoni, la partitura freqüent parla d’un home amb “roba grisa” (grauem Gewand, v. 348), tot i que el llibret diu “roba blava” (blauem Gewand). Com que és habitual en la mitologia germànica antiga que els déus portin robes blaves, té més sentit el blau, tot i que fonèticament és més evocador i germànic el “grau”.
Un ús semblant de l’al·literació el trobem al final del Primer Acte de La valquíria, amb les últimes paraules heroiques de Siegmund: “Que floreixi, doncs, la sang dels welsungs!” (so blühe denn Wälsungen Blut!, v. 603). No obstant això, el llibret feia servir “ardre” (glühen), verb que té molt més sentit que “florir” (blühen) després que Siegmund hagi parlat amb constància del foc del seu cor i de l’amor que “crema” al seu cor durant tot el Primer Acte.
I, per tercer cop, cal referir ací les dos versions de la cançó Winterstürme.
Winterstürme cantat
Winterstürme wichen
dem Wonnemond,
auf linden Lüften (en aires suaus)
leuchtet der Lenz;
auf lauen Lüften
leicht (lleu) und lieblich,
Wunder webend er sich wiegt.
Winterstürme llegit
Winterstürme wichen
dem Wonnemond,
in milden Lichte (amb llum dolça)
leuchtet der Lenz;
auf lauen Lüften
lind (amable) und lieblich,
Wunder webend er sich wiegt.
Quina hauria preferit Wagner?. Potser totes dues?.
Ach, les versions...
Tots aquests canvis reflecteixen el procés d’evolució des del text fins a la partitura. Encara que són veritablement anecdòtics, obren una porta a la reflexió. Wagner, tot i que corregia al compondre, va preferir tindre dues versions, la cantable i la llegible?. No ho sabrem mai en el cas de La valquíria, perquè la partitura va cremar-se molt probablement al búnquer de Hitler el 1945.
[Fotografia: "Wotan i Brunilda". Cecilio Pla. Oli sobre tela 115x82 cm]