A càrrec de Jordi Vall, soci del Club Wagner.
Soc en Jordi Vall, soci del Club Wagner des de l’any 2018 i tinc 71 anys. En aquesta nova secció fixa, “Com vas arribar a Wagner?”, m’agradaria explicar-vos com hi vaig arribar jo, i convidar-vos a que us animeu i ens envieu les vostres històries, que segur que són molt interessants.
Bé, anem a la història. Per començar he de dir que no tinc cap antecedent musical i no he estudiat mai música, simplement l’he escoltat, però de jove mai m’havia agradat la musica clàssica i menys l’òpera.
Soc Enginyer Tècnic de Telecomunicacions i l’any 1995 treballava en una multinacional que em va proposar traslladar-me a Madrid, ja que dins del sector era força habitual centralitzar-ho tot a Madrid. Però en aquells moments vaig prendre la decisió de NO anar a Madrid i vaig començar a buscar feina llegint La Vanguardia (era com es feia fa uns quants anys) on hi vaig trobar un anunci molt interessant que deia “Entitat Cultural Catalana amb seu a Barcelona busca Gerent”. De seguida vaig pensar que segurament no hauria d’anar a Madrid, per tant vaig enviar la meva sol·licitud i, després del corresponent procés de selecció, vaig sortir escollit i vaig canviar del sector de les Tecnologies de la Informació al Cultural. La sorpresa és que l’Entitat era el “Conservatori de Música del Liceu” que estava gestionat per una Junta de Socis on el Tresorer es deia Manel Bertran (potser alguns el coneixeu :-) ).
He de dir que en aquells moments (41 anys) la música clàssica ja m’agradava però l’òpera encara no m’havia entrat. Un bon dia, el 21 d’abril de 1996, dues professores de piano del Conservatori em varen venir a veure i em van oferir les seves entrades per anar a veure, aquell mateix vespre, un Tristan und Isolde que feien al Palau (el Liceu estava en reconstrucció), perquè elles no podien anar-hi. Cap allà que vàrem anar la meva dona MªÀngels i jo.
Per mi va ser una experiència que no puc explicar amb paraules (potser va ser com la conversió de Sant Pau quan va caure del cavall). Quan sortia del Palau em trobava com si flotés. Recordo que vaig trobar al Manel Bertran i li vaig explicar, i des d’aleshores Wagner em té completament atrapat i Tristan und Isolde és la meva òpera de bandera, l’he vist un total de 55 cops, 19 vegades al teatre i en streaming en directe des de Bayreuth (al Club). Cada cop que la veig em fa emocionar i hi trobo aspectes nous.
Quan es va estrenar al Liceu actual em vaig abonar i des de llavors no he deixat d’assistir-hi, però també he anat a veure òperes de Wagner a altres indrets i per suposat a Bayreuth. Ara al club hi trobo molta gent que comparteix amb mi la meva gran afició i d’ells aprenc coses noves cada dia sobre Wagner i la seva música.