A càrrec de Glòria Gutiérrez, sòcia del Club Wagner.
El passat 23 de gener vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una representació de LA PASSAGÈRE al Théâtre du Capitole de Toulouse. No era un viatge pensat expressament per assistir-hi. Era a Toulouse aquell dia i, sense voler-ho, vaig arreplegar una petita fita històrica: era la primera vegada que aquesta òpera es representava a França. Una estrena absoluta. Tanmateix, LA PASSAGÈRE (PASAZERSKA / PASSAZHIRKA) es va compondre fa moltes dècades, el 1968.
PASSAZHIRKA
Òpera en dos actes i un epíleg
Música de Mieczysław Weinberg
Llibret d’Alexander Medvedev, basat en la novel·la de Zofia Posmysz
Qui és aquest compositor, Mieczysław Weinberg?
Mieczysław Weinberg era un polonès jueu, nascut el 1919 a Varsòvia en una família de músics modestos: portaven l’orquestra del teatre yiddish. Pianista precoç, va estudiar al conservatori de Varsòvia, i se li albirava una carrera important com a concertista. Després de fugir dels nazis el 1939 ell sol (tota la seva família va sucumbir en un camp de concentració), va estudiar composició a la Unió Soviètica (Bielorússia). La seva condició de jueu el va forçar a un segon exili durant la Segona Guerra Mundial, a Uzbekistan.
Allà, a Tashkent, va treballar al teatre d’òpera i va perseverar en la composició. Així que Shostakovich va conèixer la seva obra, el va admirar: tots dos van compartir complicitats i influències, i quan Weinberg va ser assenyalat i arrestat per “nacionalista burgès jueu”, el seu amic li va fer costat. Es va salvar del gulag per la mort de Stalin, però en el futur mai va deixar de ser sospitós: l’antisemitisme d’Estat del règim soviètic va fer que el seu nom i la seva obra —molt extensa, amb 22 simfonies, 17 quartets de corda, 4 òperes, sonates, concerts, etc.— quedessin molt ignorats. Va morir a Moscou el 1996.
Quina és aquesta òpera? Per què és tan desconeguda?
L’origen i inspiració de LA PASSAGÈRE és una novel·la d’una autora polonesa publicada el 1962: PASAZERSKA, de Zofia Posmysz. L’autora, resistent al nazisme i supervivent d’Auschwitz, la va escriure arran d’una experiència personal: anys després del final de la guerra, quan treballava a la ràdio, havia cregut reconèixer per la veu una guardiana del camp d’extermini. La identificació no es va confirmar, però aquest fet la va obsessionar, i va crear una ficció a partir dels seus records del camp: primer en forma de teatre radiofònic i telefilm, i finalment en una novel·la. L’originalitat de la novel·la rau en el punt de vista: no és el de la víctima, sinó el de la carcellera. Construeix una encarnació de la coneguda “banalitat del mal”: la guardiana, Lisa, no es considera cap monstre, sinó una dona normal que es va acomodar a les circumstàncies, i troba injust que els jueus del camp l’odiïn. La novel·lista explora els mecanismes de la culpabilitat i de la negació de manera subtil i alhora profunda.
Shostakovich va llegir la traducció russa de PASSAZHIRKA (PASAZERSKA), publicada el 1964, i va veure-hi potencial per a una òpera. Va convèncer Alexander Medvedev —llibretista, i llavors director de la secció literària del Bolshoi— i Medvedev va proposar el projecte a Weinberg. Després d’una trobada de tots dos amb l’autora de la novel·la, autora i llibretista van visitar Auschwitz; el compositor no els va acompanyar, però és evident que va destil·lar en la seva música la tragèdia de la seva família.
La composició estava llesta el 1968. Al Bolshoi van començar els assajos, però la censura soviètica va aturar la producció, atribuint-li un “humanisme abstracte” (per no dir “antisoviètic”). El motiu real era l’antisemitisme d’Estat: a l’obra el protagonisme dels jueus passava per davant del gloriós sacrifici del poble soviètic. Shostakovich va intervenir per defensar el projecte, però l’obra va quedar prohibida.
Deu anys després de la mort de Weinberg, el 2006, es va estrenar PASAZERSKA a Moscou en versió de concert. La versió escènica no es va materialitzar fins el 2010 a Àustria, al Festival de Bregenz. Alexander Medvedev i Zofia Posmysz hi eren presents; Medvedev va morir cinc dies després de l’estrena. Aquesta versió presentava una novetat crucial per iniciativa del director d’escena, David Pountney: no era cantada en rus íntegrament, sinó que cada personatge feia servir l’idioma que li corresponia (sobretot polonès i alemany, però també anglès, rus, txec, yiddish o francès). Un gran encert. La producció de Bregenz va ser el detonant pel redescobriment internacional de l’òpera: Frankfurt, Viena, Múnic, Londres, Madrid, Nova York, Chicago, Tel-Aviv…
Una nova producció, la que vam veure a Toulouse, al Théâtre du Capitole, era la creada el 2022 a Innsbruck (Àustria), al Tiroler Landestheater.
LA PASSAGÈRE
23 de gener del 2026
Direcció musical: Francesco Angelico
Direcció d’escena: Johannes Reitmeier
Escenografia: Thomas Dörfler
Vestuari: Michael D. Zimmermann
Il·luminació: Ralph Kopp
Orchestre national du Capitole
Choeur de l’Opéra national du Capitole
Direcció de cor: Gabriel Bourgoin
Lisa — Anaï kMorel
Walter — Airam Hernández
Marta — Nadja Stefanoff
Tadeusz — Mikhail Timoshenko
Katja — Céline Laborie
Krystina — Victoire Bunel
Vlasta — Anne-Lise Polchlopek
Hannah — Sarah Laulan
Yvette — Julie Goussot
Bronka — Janina Baechle
Dona Vella — Ingrid Perruche
1er SS — Damien Gastl
2on SS — Baptiste Bouvier
3er SS — Zachary McCulloch
Passatger — Hazar Mürsitpinar
Kapo — Manuela Schütte
Actor — Frédéric Cyprien
ACTE 1
Quadre 1: “El Vaixell”
És l’any 1960. Walter, diplomàtic, i la seva dona, Lisa, estan embarcats en un gran paquebot cap al Brasil, on a Walter l’espera una nova feina. Porten 15 anys casats, i el viatge és una segona lluna de mel. Lisa creu reconèixer en una passatgera Marta, que ella creia morta des de feia temps. Lisa es veu obligada a confessar a Walter el que li havia amagat fins aleshores: durant la guerra havia estat guardiana SS a Auschwitz. Walter queda estupefacte.
Quadre 2: “La Crida”
Flashback al camp d’Auschwitz el 1943. Tres oficials comenten amb cinisme l’exterminació dels internats. Lisa observa els presoners durant la crida i es fixa en Marta, una polonesa de 19 anys d’una gran enteresa. L’escull per exercir el seu domini sobre ella.
Quadre 3: “Els Barracons”
Deportades de diverses nacionalitats miren de sobreviure recolzant-se mútuament. Una partisana russa, Katja, és descoberta amb un missatge codificat. Lisa obliga Marta a traduir-ho, i ella el fa passar per una carta d’amor del seu promès, Tadeusz.
ACTE 2
Quadre 4: “El Magatzem”
Marta i el seu promès Tadeusz, violinista de professió, es troben al magatzem després de dos anys de separació. Lisa autoritza la trobada per reforçar el seu domini sobre la parella.
Quadre 5: “El Taller”
Lisa revisa els treballs de Tadeusz al taller de fusteria, i descobreix un medalló amb la foto de Marta. Lisa anomena Marta, irònicament, “la Madonna del camp”. Proposa a Tadeusz organitzar-li altres trobades amb Marta a canvi de la seva col·laboració, però ell s’hi nega.
Quadre 6: “Els Barracons”
Les detingudes celebren clandestinament el 20è aniversari de Marta. Tadeusz li ha fet arribar unes roses. Lisa, molesta, explica a Marta que el seu promès no la vol tornar a veure. Marta està segura que ell deu tenir les seves raons. Irrompen bruscament els SS: diverses companyes de Marta estan destinades a les càmeres de gas.
Quadre 7: “El Vaixell”
Lisa i Walter decideixen oblidar el passat i se’n van al ball. La passatgera misteriosa encomana a l’orquestra el vals preferit del comandant d’Auschwitz: quan sona, Lisa queda esgarrifada, i s’estranya de l’odi que li té Marta malgrat els seus “favors”.
Quadre 8: “El Concert”
Tadeusz compareix davant dels oficials SS per amenitzar una reunió. Ha de tocar “el vals del comandant”. En un gest de dignitat suïcida, interpreta la Xacona en Re menor de Bach. Li arrenquen el violí de les mans i se l’enduen per executar-lo.
Quadre 9: “A la vora del riu”
Marta, a la vora d’un gran riu, medita sobre la pèrdua i la memòria. Evoca les seves companyes i el seu promès, tots ells morts, i promet preservar la seva memòria: “Si un dia les nostres veus callen, llavors tots ens enfonsarem”.
El muntatge, la música i la interpretació
L’alternança d’escenes i d’èpoques —el vaixell, diversos espais del camp de concentració— no era fàcil de resoldre escènicament. La direcció d’escena i els escenògrafs han creat un element magnífic: una gran estructura de fusta polivalent, austera però molt ben dissenyada. Gràcies a una plataforma rotatòria, el decorat canvia ràpidament: la coberta del vaixell; un camarot de luxe; el pati del camp amb la torre de vigilància; un barracó; el taller; la sala d’oficials…
Pràcticament no hi ha elements escenogràfics fora de l’estructura central, que es modifica i desplega de manera molt eficaç i evocadora, creant, amb l’ajuda de la il·luminació, l’atmosfera que convé en cada moment.
No és fàcil etiquetar l’estil de la música de Weinberg. És òbvia l’afinitat amb Shostakovich, tot i que Weinberg utilitza amb més llibertat uns quants estils i gèneres. Una crítica posterior (Emmanuel Gaillard, Bachtrack) els enumerava: postromanticisme, dodecafonisme, melodies tradicionals, jazz, valsos, cites de Bach, Sprechgesang… S’observa també el que pot ser una influència wagneriana: la música és un continuum fluid, que posa de relleu les veus en tot moment, afavorint la intel·ligibilitat del text. Dels textos, caldria dir, perquè el fet que cada personatge canti en la seva llengua materna confereix una alta credibilitat a la història i a l’acció.
El nivell musical va ser excel·lent: l’Orchestre du Capitole va resoldre amb facilitat totes les dificultats de la partitura, amb les seves contrastades variacions d’estil. El cor de l’Opéra National du Capitole té un so magnífic. L’elenc de cantants en aquesta obra és enormement exigent: els protagonistes ja són quatre, i se’ls afegeixen un munt de papers que no són precisament testimonials. És imprescindible comptar amb un repartiment d’alt nivell, i el vespre del 23 de gener ningú va quedar per sota de l’absoluta competència. La reacció del públic va ser unànimement entusiasta.
Un gran repte, per part de l’Opéra National du Capitole, presentar LA PASSAGÈRE: una òpera totalment desconeguda a França, amb una partitura d’altíssima exigència i repartiment nombrós. Un èxit absolut.
Però això no és tot: aquesta òpera és una obra d’impacte; una obra compromesa però no maniquea; una obra que descriu la crueltat, la solidaritat i la compassió amb veritat i humanitat. Una reflexió brillant i profunda sobre uns fets terribles que per dissort s’han continuat replicant fins a l’actualitat. LA PASSAGÈRE mereix ser part del repertori habitual dels teatres d’òpera.
ESTÀ PREVISTA LA DIFUSIÓ DE L’ENREGISTRAMENT D’AQUEST MUNTATGE PER LES PLATAFORMES MEZZO, MEDICI.TV I POMTV