A càrrec d'Oleguer Beltran, solista de segons violins de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Des del 2024 participa a l’Orquestra del Festival de Bayreuth.
"L’esguard va a ponent; la nau a sol-ixent” (1)
Superada amb relatiu èxit la impaciència dels compassos d’espera, per fi arribava la producció més llépola de la que és la meva primera temporada com a membre de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. El Tristany del debut de la Lise Davidsen, amb una enorme expectativa internacional. Aquí sí que Europa i el món ens miren (aplaudim el recentment renovat Víctor Garcia de Gomar). I ho feia al tombar de l’any, que és temps de propòsits, de retrospectives i de contemplació d’horitzons vitals. Puc imaginar-me poques maneres més motivadores de començar una etapa.
Si hi ha Wagner al Liceu (i, encara més, amb una Davidsen al timó), és Festa Major!. Per celebrar-ho, i perquè així em va sortir del cor, vaig voler reproduir una de les costums més boniques que tenim a l’orquestra del Festival de Bayreuth. Quan comencen els assajos pre-generals (producció nova) i generals -és a dir, en la primera ocasió en què es fa un passi de dalt a baix de l’obra- a les pauses, que com és ben sabut són d’una hora de durada, en alguna de les llargues taules de la terrassa de la cantina dels artistes s’hi instaura la taula dels segons violins, que s’omple de les vitualles que cadascun dels membres del grup porta i, en la majoria de casos, ha cuinat prèviament. Així és com recuperem forces per les llargues jornades que ens depara el festival. La taula és cèlebre entre tots els companys del festival, molts dels quals hi van fent acte de presència durant la pausa.
En aquest cas, a l’assaig general del Liceu els segons violins van poder tastar les “casquetes” (en alguns municipis també conegudes com “pastissets”), que és bàsicament el dolç que fem a la Terra Alta quan volem celebrar.
Wagner, Bayreuth, Liceu, casquetes… no trec a passejar aital alineació per folklorisme, ni per enaltir l’ego, sinó que amb això vull convidar-nos a reflexionar sobre la construcció de les identitats. De com ens anem forjant en un foc creuat de procedència, circumstàncies i experiències; una superposició de codis adquirits.
La cultura d’una orquestra la defineixen -per fer-ne una breu pinzellada- el concepte de so, les jerarquies, les relacions de poder, quina mena d’organicitat la caracteritza, la disciplina, com de llarga es toca una nota, com es dosifiquen les dinàmiques, quin consens hi ha sobre els impulsos, com es focalitza l’energia, què es diu als assajos i com es diu, què es parla pels passadissos, què es parla al bar, què no es diu ni es parla…
Un dels fenòmens que ens toca gestionar a aquells qui hem tingut el privilegi de fer música al turó verd és el d’evitar a tota costa de convertir-nos en “el repel·lent de Bayreuth” a la nostra orquestra local. Cal no perdre de vista que tocar Wagner no deixa de ser un repte majúscul, tant a nivell tècnic com d’exigència física i mental. I, alhora, tocar les seves òperes un any rere l’altre al seu epicentre no deixa de proveir-nos d’una valuosa perspectiva, a més de les eines, la resistència i un cert coneixement de causa. Això implica també que determinades decisions artístiques han estat deliberades, qüestionades i variades contínuament al llarg dels anys, i que amb el temps s’han establert uns consensos que no només tenen a veure amb el conservadorisme proverbial del lloc en qüestió, sinó també -i sobretot- amb l’experiència contrastada. Entengui’s, per exemple, en el cas dels arcs: fem arc amunt o arc avall?. Com distribuïm els arcs en aquestes lligadures que potser són massa llargues?. Inevitablement, a Bayreuth la pràctica continuada ha generat una sèrie de tradicions.
[1] Aquests són els versos que enceten la traducció en vers adaptada del Tristany (segona edició) de Zanné i Pena, editada per l'Associació Wagneriana (1925), i que utilitzo en totes les cites d'aquest text.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
A nivell personal, la meva experiència durant aquest Tristany també ha comportat un procés d’acceptació. Doncs no, és que no cal que a tot arreu sempre fem els arcs de Bayreuth. Perquè cada orquestra té unes necessitats diferents, i està bé que sigui així, perquè això també ens defineix. Hi ha ocasions en les quals un no es pot estar d’assenyalar i corregir els vicis o els errors de lectura (que com a solista d’un grup de corda, de fet, també és la meva responsabilitat), però en general el meu repte ha estat el d’intentar deixar que aflorés la versió pròpia de l’orquestra del Liceu. Quan els companys m’han vingut a preguntar, he compartit el meu parer amb ells. Les temptacions de pontificar, però, les he combatut. Per tot plegat, han estat unes bones setmanes d’indagació en el sentit de tocar aquesta música fora de Bayreuth.
Una de les particularitats de tocar Wagner en territori germanòfon és que l’òpera transcorre en la llengua vehicular del grup d'intèrprets, i això fa que d’entrada hi hagi una forta connexió de l’orquestra amb el text, fet que dóna peu a tota una sèrie de reaccions i jocs lingüístics que el recer dels fossats ens permet de celebrar. En el cas de Bayreuth, on alguns companys serien capaços d’allargar una sobretaula enllaçant exclusivament cites wagnerianes, la cosa s’intensifica (Bayreuth és, podríem dir que en general, cafè per als molt cafeters). És clar, que he trobat a faltar fregades de peus a terra -així és com “aplaudim” a les orquestres- al “wozu die Dienste ohne Zahl”[1] del Rei Marke, l’orquestra assentint amb el cap quan Brangäne enceta el segon acte amb “noch sind sie nah”[2], o companys girar-se bruscament cap al del seu costat quan Kurwenal li venta un “was suchst du hier”[3] a la Brangäne. Per citar-ne només alguns dels més clàssics -i que no excedeixen els límits de la correcció política-.
Malgrat tot, seguim tenint la necessitat de fer Wagner al Mediterrani. Què ho fa, que ens hi identifiquem?. Per alguns és purament el seu discurs musical, per altres és la complexitat dels personatges, i fins i tot hi ha qui s’identifica amb certs valors polítics i morals. En el meu cas, diria que allò que més m’enganxa és el seu mestratge en la gestió de la tensió-distensió (fenomenologia, escalfa, que surts). Segurament ho sigui tot alhora. En un país de metàfores marineres, podríem parlar de Wagner com a ancoratge espiritual. Iniciaríeu els/les vostres fills/es i néts/es en Wagner?. I per què?.
[1] “per què amb serveis en nombre immens”. A les orquestres alemanyes, els “serveis” són la unitat de còmput laboral. Un assaig, un concert o una funció que no excedeixi cert minutatge de música serien equivalents a un servei.
[2] “prop són encar”.
[3] “què vols per cí?”.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Culmino aquest petit preludi, doncs, llençant aquesta pregunta a l’aire; talment com el cèlebre acord que va sacsejar la història de la música i que ens planteja un gran interrogant que només es resol als últims compassos de l’òpera. Qui sap si resoldrem res, però en qualsevol cas ens emplaço a seguir-ne parlant en les nostres trobades, francones o catalanes.
La qüestió és que Lise Davidsen no ha defraudat ni mica, que la mestra Mälkki ha fet un molt bon treball al servei de la diva -sí, totalment a favor d’armar un hàbitat artístic a mida a aquella a qui per galons i talent s’ho mereix-, i que el Tristany amb el qual el Liceu enceta el 2026 ha estat una autèntica Festa Major.