L’Holandès Errant, un primer pas cap el drama musical
Superada l’època de joventut, període en el que es poden incloure les seves tres primeres òperes, Die Feen (Les Fades) de 1883, Das Liebesverbot (La prohibició d’estimar o La novicia de Palerm) de 1836, i Rienzi, der Letzte der Tribunen (L’últim tribú) de 1840 - on s’endevinen influències de la “Grand Òpera” francesa a la manera de Giacomo Meyerbeer en la darrera i clares influències de l’òpera germànica a la manera de Carl Maria von Weber o de Heinrich Marschner en les dues primeres - Richard Wagner va començar la transició que el portarà al drama musical que revolucionarà el món operístic, Tristan und Isolde, de 1856, amb la composició de les tres òperes anomenades romàntiques:
Der Fliegende Höllander (L’Holandès Errant), l’any 1841.
Tannhäuser (el torneig de cantors a Wartburg), l’any 1845.
Lohengrin, l’any 1848.
Situem-nos ara a l’any 1839, quan un jove Wagner de 26 anys, ja casat amb l’actriu Minna Planer, abandonà la ciutat de Riga on havia estat treballant com a director de música des de l’any 1837, un càrrec que no li va ser renovat.
Aquesta batzegada al seu ego podia ser un dels motius de la seva marxa, però segurament el motiu principal que el va allunyar de Riga va ser el fet de que els deutes se li van anar acumulant fins arribar al punt de ser perseguit judicialment pels seus creditors amb la possibilitat real d’acabar empresonat.
París, en aquells anys, era sens dubte la capital europea de l’òpera i Wagner, amb l’esperit romàntic, revolucionari, reformista i carregat de la supèrbia que mai el va abandonar, va decidir marxar portant sota el braç el text i part de la composició musical de Rienzi, amb la creença de que les portes de l’èxit se li obririen fàcilment en aquesta ciutat.
La travessia, des del port de Pillau fins a Londres navegant pel mar Bàltic en un petit veler anomenat Thetis i acompanyat per la seva dona Minna i el seu gos Robber, va ser tremendament accidentada, però a la vegada va contribuir a fer fructificar una idea que Wagner havia concebut sobre un vaixell fantasma i la història d’un mariner maleït, història que formava part del llibre de Heinrich Heine, “Les memòries del Senyor von Schnabelewopski”.
El mar, les tempestes, els fiords, els pobles mariners, les llegendes i faules que els tripulants del veler li explicaven, els crits d’aquets mariners mentre arriaven les veles... tot aquest conjunt va impressionar tant al jove Wagner que va decidir que L’Holandès Errant seria la seva pròxima obra.
Després de l’estada d’una setmana a Londres, els Wagner es van embarcar novament per arribar a la costa francesa, concretament a Boulogne-sur-Mer on Richard va conèixer Giacomo Meyerbeer, compositor d’origen alemany que amb Jacques Offenbach, dominava la vida operística de la capital francesa.
Meyerbeer, no només pel fet de ser compatriota, va saber reconèixer la vàlua musical de Wagner quan aquest li va mostrar el text i part de la composició musical de Rienzi i va decidir ajudar-lo influint sobre l’empresari del Théâtre de la Renaissance à Paris per a que li estrenessin l’òpera Das Liebesverbot.
Els mals auguris de la seva estada a París van començar en aquell instant ja que el Théâtre va entrar en fallida tancant portes abans de l’estrena.
Meyerbeer va influir també sobre el director de la Grand Òpera, Lèon Pillet, perquè rebés Richard Wagner i tot mostrant-li l’esborrany que havia preparat per L’Holandès Errant, li encarregues la composició musical d’aquesta òpera.
Pillet va quedar tant fascinat per la història, que Wagner li va cedir el projecte rebent 500 francs a canvi, quantitat que va arreglar momentàniament la mala situació econòmica del jove Richard. Però Pillet, lluny d’encarregar-li la composició musical, va cedir la història a un poeta francès, Paul Foucher, que va confeccionar-ne un llibret, Le Vaisseau Fantôme, al que va posar música el compositor francès Pierre Dietsch. Òpera que, tot sigui dit, va passar sense pena ni glòria.
Per contra, el destí va voler que els drets sobre el projecte no tinguessin exclusivitat i Wagner, ofès pel tracte rebut i confiant plenament en què d’aquest tema en podia fer una òpera genial, va dedicar-se esforçadament a escriure el poema en alemany i a la composició de la música, plasmant a la partitura els temes que ja li resultaven familiars en el seu cap.
El tercer acte de L’Holandès Errant va ser acabat el 22 d’agost de 1841 amb la inscripció manual: “finalitzat amb dificultats i calamitats”. L’obertura va ser agregada posteriorment.
La partitura original va ser dedicada a Franz Liszt, personatge ja famós aleshores, que li va ser amic i valedor durant anys, i que més endavant va acabant sent el seu sogre en una relació no exempta de polèmica.
La partitura va ser sotmesa pel mateix Richard Wagner a varies modificacions bàsicament de caire estructural ja que inicialment va ser pensada per representar-se sense interrupció però, mes endavant, va introduir-hi la versió en tres actes, fet que comportà variacions ens els interludis entre els actes. També va fer aparèixer tant en l’obertura com al final de l’òpera el famós motiu de la redempció, sentiment que va ser recurrent en el curs de la seva vida.
Wagner es va mostrar altiu durant la seva estada a la capital francesa, però la realitat és que tot i rebent ajudes de molts amics i admiradors que ja intuïen el seu gran talent, va passar penúries, va malviure escrivint articles, copiant partitures i fent petites composicions i la seva gran esperança de conquistar París es va veure frustrada.
Així doncs quan, altre vegada gracies a Meyerbeer, va rebre confirmació de que el Teatre Real de Dresden havia acceptat estrenar-li Rienzi i que a Berlin hi cabia la possibilitat de que li fos estrenat L’Holandès Errant, va pensar de forma optimista que París li havia resultat profitós però que ja havia arribat l’hora de retornar a la seva Alemanya.
La primavera de l’any 1842, amb Minna Planer però sense el gos Robber extraviat a París, va prendre el camí de retorn. Quan va tenir el riu Rin al davant, amb els ulls plens de llàgrimes, va jurar lleialtat eterna a la seva terra.
Wagner va arribar doncs a Dresden per participar en els preparatius de presentació de la seva òpera Rienzi que va ser estrenada el 20 d’octubre de 1842, amb un èxit rotund.
La manca de decisió del Teatre de Berlin per programar l’estrena de L’Holandès Errant, juntament amb l’entusiasme que Rienzi havia provocat en el públic de Dresden va fer que finalment fos en aquesta ciutat on s’estrenés el seu Holandès el 2 de gener de 1843.
Possiblement la diferència d’estil entre ambdues obres, Rienzi sota els paràmetres de la Grand Òpera que encara imperaven en els gustos del públic, i el difícil però innovador camí que plantejava l’Holandès, van fer que aquesta última, per manca de públic, tan sols fos programada en quatre úniques funcions, sent reemplaçada novament per Rienzi que suposava per a l’empresari un èxit segur.
Wagner llavors es va arribar a replantejar seriosament el continuar per aquest camí cap el drama musical i més quan la seva dona Minna el forçava a crear “més Rienzis i menys Holandesos”.
Per fortuna, la convicció de Wagner va ser seguir apostant per una nova òpera, una òpera netament alemanya, on l’orquestra participés amb la mateixa intensitat que les veus. On la música estigués al servei del text per reforçar-lo. Un text, que lluny d’apropar el públic a situacions concretes i banals, el transportés a un món mitològic i de fantasia on els valors ètics i fonamentals fossin recognoscibles. Les situacions complexes de l’ànima per damunt de les banalitats del cor.
L’Holandès Errant va ser estrenada al Liceu el 12 de desembre de 1885... en italià.
Manel Bertran Mariné
Club Wagner Barcelona