A càrrec de Jesús F. Labarías Juseu, soci del Club Wagner.
Diuen que ja de solter, observava amb certa inquietud, mes enllà de la simple curiositat, que la seva promesa, ara ja esposa, tenia una molt particular relació amb el seu germà, feta de mirades intenses i perllongades, de carícies indissimulades i tendres, precedides sempre pel fet de que a tothora anaven agafats de la mà, un signe que, segons interpretava, els identificava com a bessons. I sobre aquella observació va escriure un conte que va encapçalar amb un títol una mica enigmàticament wagnerià, només per iniciats: "Wälsungenblut", "Sang de Walsungs", o "Sang de Welsae". I va canviar els noms reals dels bessons per uns altres que ja no poguessin oferir dubtes, Siegmund i Sieglinde, donant entrada a una història que era una Valquíria dintre d’una altra, a una Valquíria que es pogués repetir, con un cercle, com un bucle infinit, una Valquíria que com la de Wagner, remogués els fonaments de la moral dita burgesa. Sí, era Thomas Mann qui feia que les seves criatures de ficció consumessin el seu amor, -com no?- després d’assistir a una representació de la Valquíria wagneriana.
– "Escrius molt bé sobre música", diuen que li va dir la seva esposa, ja que relatava el Preludi wagnerià en forma descriptiva, identificant un accent salvatge de tempesta, ira i trons.
I diuen que a la família li va agradar el conte; i altres diuen que no, que el sogre va identificar fàcilment a la seva pròpia família, retratada irònicament com a jueva, rica i wagneriana, i que per això va endarrerir durant uns quants anys la publicació del conte.
Mann es va interessar molt sobre l'incest. Encara va escriure un altre conte sobre el tema, del qual tal vegada un dia ens ocuparem. Però el seu interès arrelava en la cultura dels clàssics grecs i romans: començant per Zeus i Hera ("Dona'm l'amor i el desig amb el que a tots vences, immortals i mortals", li fa dir Homer a la deessa que tracta de "seduir" al seu germà i espòs Zeus per tornar a gaudir les primícies de l'amor experimentat ja d'inici i d'amagat dels seus pares.
Com desprès diria Sòfocles, que coneixia molt bé els texts d'Homer, el Poder de Eros pot arribar també als consanguinis.
"Eros en batalla invencible.
Eros tu que et llances sobre les bèsties
i tens cura del tendre rostre de la verge
tu que creues el mar
i t'endinses en rústiques cabanes
cap déu immortal
i cap ésser d'un dia
pot fugir de tu.
I delira qui et posseeix.
També corromps injustament
el cor del justos; també encens aquesta discòrdia
entre consanguinis.
Nascut del ulls / de la verge graciosa
triomfa lluminós el desig
poder assentat
entre les grans lleis del món.
Irresistiblement ens embruixa
la deessa Afrodita".
(Disculpeu la llarga cita que crec necessària per entendre el Poder de Eros, aquest amor que és propi i ve d'una altra dimensió).
Sempre he llegit que Wagner perseguia la idea de reproduir el "pathos" de la literatura grega, de la tragèdia grega. Em costa trobar exemples, i els rastrejo permanentment com qui busca or. La Valquíria es un enorme conglomerat de sentiments de tota classe, a l'alçada en text i música del Tristan, un volcà que explota contínuament en paraula i en música. Per ara acabo amb el passatge de la conversa entre Brunhilda i Siegmund, on aquest li pregunta si es podrà emportar a Sieglinde, "núvia i germana", al promès Walhala. Ja coneixeu la resposta (la mateixa negativa d’Ulises a Calíope renunciant a la divinitat en "La Odissea"): En uns pocs pentagrames, utilitzant sensiblement la mateixa sublim cadència ascendent separada per una quarta i amb extensió cada una d'una octava, que recull el tema de l'anunci de la mort present en tota l’Escena 4 del Acte Segon, Siegmund es transforma en un nou Ulisses.
A partir d'aquí, cada cop que escolto o penso en aquest passatge, em pregunto si en música es possible interrogar sense una melodia ascendent. Algú em pot ajudar?.
(Recomanació addicional: si us voleu endinsar en la idea i obra de Thomas Mann, podeu llegir també el llibre de Colm Tóibín, El Mago).
Salut i Wagner!