A càrrec de Jesús F. Labarías Juseu, advocat i soci del Club Wagner
“Every page a pulse”
(cada página un alè)
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES (II)
13
AMOR
De la Càbala a Tristany i Isolda a través de Sant Joan de la Creu
Avui l’apunt nº13 tracta de l’Amor, número gairebé predestinat per la Gematria, el sistema de “matemática verbal” –ha dit algú– consistent en atribuir valor numèric a cada una de les lletres de l’alfabet hebreu, per tal de fer una interpretació mística dels textos sagrats; i el 13 és, segons la Càbala, el número secret de la paraula AMOR, amb diverses equivalències, amb l’U (trànsit del finit a l’infinit) i amb l’ALTERITAT, el Dos (Mario Satz); Lola Josa afegeix que una altra paraula numèricament equivalent és la de “buit”, només a través de la vivència de la vacuïtat és possible fruir de la unió de l’amor, (l’amiga Mari Carme estarà contenta de que citi a la seva professora).
Jaime Villarrubia, prologuista de l’edició del “Càntic dels Càntics”, de Mario Satz, relata una breu historia atribuïda al místic sufí El Arabí, qui es refereix a l’enamorat que una nit va a visitar a la seva amada, truca a la porta i ella, des de dintre, pregunta: “qui ets?”. I ell respon, “soc jo”. “Marxa”, replica ella, “aquí no hi ha lloc per cap jo”. Desolat, l’amant se’n va i després d’un llarg període de reflexió, torna, però ara al sentir la pregunta, respon: “SOC TU”. “Passa”, li diu l’amada, “La porta no ha estat mai tancada”.
Si donem un salt endavant d'aproximadament 300 anys, ens trobem amb l'obra poètica de Sant Joan de la Creu, el “Càntic Espiritual” el qual és objecte del llibre de la Dra. Josa sobre les arrels hebrees dels seus poemes, i de la profunda imbricació que es va produir aquí entre la cultura jueva i la cristiana, i de la extraordinària influència del “Càntic dels Càntics” bíblic -Càbala i gematria en mà- sobre els poemes de Sant Joan.
En la línia que comento, aquest buidar-se per aconseguir ser l’altre, aquesta acció de diluir l’alteritat, la dualitat, crec que queda perfectament reflectida també en els versos 21 al 25 de la “Noche oscura del alma”:
“¡Oh noche que guiaste!
¡Oh noche amable más que la alborada!
¡Oh noche que juntaste
Amado con amada,
¡Amada en el Amado transformada!”
(Ja podeu veure que per la nit de Tristan i Isolda podem anar molt més enllà dels “Himnes a la Nit” de Novalis).
I al meu parer, hi ha una clara translació al text de Wagner, al menys en tres diferents moments de l’Acte II del Tristany:
1.- Negació del “jo”, negació de l’ ”ego”, confusió dels dos éssers en un: “Soc jo o ets tu?", pregunten successivament Isolda i Tristany. Curiosament, aquí Wagner trenca el que crèiem amb Estapé (tesi sobre els acords de Tristan) que, una mica de manera tal vegada convencional, les preguntes en música havien de tenir un final ascendent. Doncs no, Wagner ens sorprèn un cop més, i les dues preguntes estan escrites amb intervals descendents de 6a.
2.- A la mateixa escena segona, Wagner inventa el que segurament és el principal elogi que s’hagi escrit en música a una conjunció, -diríem que justament denominada copulativa-, “Und” (“i” en català), element gramatical indispensable per dibuixar la unió, la confusió dels dos. I aquesta “dolça” paraula/conjunció (el calificatiu és de Wagner) l’escriu a la partitura amb un interval ascendent de 7a, ja més convencionalment adient amb la idea de goig, alegría o plaer.
3.- I ja consumada la unió dels dos, gairebé al final de la mateixa escena, ja ningú pregunta, ni tan sols retòricament, ja tots dos saben la resposta, igual que la sabem nosaltres, resposta afirmativa. És clar, Isolda ja és Tristany i Tristany ja és Isolda. I musicalment, Wagner torna a utilizar melodies successives descendents, igual per cada un, ja són Un, l’Alteritat i la Vacuïtat, ja són AMOR, ja són el nº13. Ja comencen a ser també la mort.
Tot això, tal vegada mereix dos aclariments: el primer és, segons els experts, que en hebreu no tenen correspondència els conceptes grecs de “Eros” (amor carnal) i “àgape” (amor intel.lectual, o Cortès) traslladats a l’alemany com “Minne” i “Liebe” (veieu la nota 5 de la traducció de l’amic Lombana): en hebreu Amor (“ahabá”) inclou tots els amors possibles. I el segon i últim: no soc el primer que detecta rastres hebreus en els textos wagnerians, particularment en Tristany i en Parsifal. Perfectament explicables si es llegeixen les fonts literàries. Tal vegada és una ironia (divina, humana, providencial, del destí, qui sap?). No sé si igual o semblant a la que per ell va utilizar Borges, cec enamorat dels llibres, en els quatre primers versos del seu “Poema de los dones”: “Nadie rebaje a lágrima o reproche / esta Declaración de la maestría / de Dios, que con magnífica ironía / me dio a la vez los libros y la noche”.
Salut i Wagner!