A càrrec de Jesús Labarías Juseu, advocat i soci del Club Wagner.
“Every Page a Pulse” (Cada pàgina un alè)
E. Dickinson
Des de molt jove vaig estar interessat en la relació entre literatura i música i he intentat seguir aquelles obres literàries que, exclusiva o circumstancialment, tracten de música. La veritat és que al llarg dels anys no he aconseguit trobar un patró únic o ni tan sols uniforme. Grans escriptors com Proust, Thomas Mann, Joyce i d'altres, han reflexionat amb singular sensibilitat sobre un art tan difícil i eteri. Uns altres es limiten a “citar" determinades obres dels grans músics, sense cap explicació i sense que moltes vegades el lector pugui endevinar el motiu. I la gran majoria a qui la música els hi resulta una matèria inexplicable.
Val a dir que, al meu parer, els coneixements tècnics sobre música per part dels escriptors no estan directament relacionats amb la capacitat de sentir, reflexionar, pensar o expressar les sensibilitats que la música està en condicions de despertar. Les reflexions de Proust sobre la música de Wagner les va suscitar, al piano, el músic, amic i amant, Reynaldo Hahn, explicant-li les transicions harmòniques del Mestre; Mann, que tenia formació musical, no hauria pogut escriure el seu Doctor Faustus sense les complexes explicacions d’Adorno sobre la música de Schönberg; la formació musical de Joyce passava, sembla, per uns elementals coneixements sobre solfeig que li permetien llegir una partitura per cantar en un cor.
Un altre (qui?), contemporani, viu, internacionalment molt apreciat, tot i reconèixer que no té cap formació musical, s'atreveix a publicar llibres sobre música amb la sensibilitat d’una pedra. Com podeu comprovar, existeixen tota classe de varietats.
La recent publicació aquí de la novel·la L’Anell del Nibelung d’Amadeu Fabregat, ha despertat un cert i explicable interès en el nostre Club: un títol tan wagnerià mereix la seva lectura i un comentari.
I d'entrada he de dir que, en termes musicals, el llibre m’ha decebut, i molt, degut a un cúmul de circumstàncies que s’inicien amb un títol tan hiperbòlic que fa suposar que ens explicarà una o diverses històries relacionades amb la tetralogia wagneriana, tan llarga (més de 12 hores de música), tan intensa, tan complexa, però sobretot que aquestes històries estaran plenes de música.
Però no és així. Si de cas la novel·la està lleugerament relacionada amb el llibret de Wagner, però no amb la seva música. I ja se sap, les obres del Mestre són text, sí (no sempre d’extraordinària qualitat poètica o literària) però sobretot són música que acompanya aquell text i al qual procura subministrar matèria explicativa a base de sons ordenats.
Només el capítol dedicat a La Valquíria està clarament relacionat amb l’homònima del Mestre, i només per raó d'un incest entre germans, molt allunyat dels paràmetres wagnerians que res tenen a veure amb inexistents condicionants “morals” del món diví i mític de la tetralogia.
L'incest, a la novel·la, no funciona ni com a metàfora, funciona com a transgressió d'un tabú moral que cal purgar, que condicionarà la vida del protagonista amb un profund dolor que necessitarà una excusa, una catarsi que li serveixi de remei.
L‘incest de La Valquíria de Wagner, al contrari, no té cap rastre d'aquests condicionants, és amor “pur” de Siegmund i de Sieglinde que ja estan enamorats (destí dels déus?) des de molt abans que es reconeguin, com clarament expressa el Preludi que trenca la línia de les múltiples tempestes (l’atmosfèrica i les personals interiors) amb el motiu de l'amor.
A part d'això, jo no he sigut capaç de trobar punts de connexió entre la novel·la i la tetralogia, raó per la qual, al meu parer, el títol li queda excessiu i desproporcionat. La novel·la és massa petita per comparar-se amb una obra tan immensa.
I és que tampoc he sabut trobar quina classe de sentiments, emocions o passions desperta la música de Wagner, la música de L’Anell, ni en l‘autor ni en el protagonista, si no són la mateixa persona.
I tot això malgrat que en les últimes pàgines de la novel·la l'autor s'esforça clarament a fer comentaris sobre la "experiència sensorial", “l'oceà insospitat d'emocions procedents de les fondàries de la partitura", la “revelació dels instants suprems quan el seu ésser es dissocia entre les ones de la música, captiu de la bellesa encegadora d'un preludi o del final captivador d'una ària”, o que “aquesta música havia guarit l'ànima nafrada del protagonista”.
Uns bons pressupòsits si s’haguessin desenvolupat amb precisió (quin preludi, quina ària, quina profunditat de la partitura, quin “motiu"?) Llàstima!.
I llàstima perquè l'autor aconsegueix mantenir un to elevat i sostingut de notable qualitat literària, en la línia del que sembla ser el seu admirat Proust (Wagner i Proust junts, quin terratrèmol!). Quaranta primeres pàgines per descriure l'arribada a una indissimulada València són mostra suficient del que dic.
La novel·la no necessitava Wagner per res. Sense l’inútil “recurs” retòric de Wagner, hauria pogut ser una gran novel·la. De nou, llàstima.
Diuen que Rafa Lahuerta és segurament l'últim descobriment de la literatura valenciana. És l'autor d'una curta ressenya de la novel·la d’en Fabregat que diu: inspiradora, ben escrita, de rerefons clàssic i europeu que li ha fet venir ganes de conèixer Wagner i que agraeix que la literatura obri finestres a un món nou. Fantàstic missatge que comparteixo, si li ha fet conèixer Wagner.
Però no em feu gaire cas. Si podeu, llegiu la novel·la, i així podrem contrastar opinions.