Dimecres 9 GENER 19h -Els tres rols de la dona a la música
La dona pot participar de la creació musical a tres nivells: com a intèrpret (solista, vocalista, instrumentista), com a directora o com a compositora. El primer està assumit des de fa temps, i fins i tot sembla que el propi caràcter sexista de la publicitat les afavoreixi en aquest sentit. Com a directores, ara mateix està sorgint una certa conscienciació, tant entre els músics com entre el públic. Però com a compositores, sembla que ni tan sols se les troba a faltar. És gravíssim el fet que cada cop que s’anuncia una nova temporada musical amb una presència nul·la o, com a molt, simbòlica de compositores, no esclata cap polèmica. Mentre hi hagi dones solistes sembla que la quota ja està coberta. Com és això? Està relacionat amb el conservadorisme dels programadors (la major part de dones compositores les trobem a partir del segle XX), o bé també té a veure amb el poder associat a cada un d’aquests rols? Una intèrpret, en el fons, segueix ordres. Una directora les dona, però està sotmesa a la voluntat de l'autor . En canvi, una compositora seria l’autoritat màxima respecte la seva obra.
Carme Portacelli, Raquel García-Tomàs, María Hinojosa, Beatriz Fernández, Helena Bayo
El pròxim dilluns dia 17 a les 19h i com ampliació de la magnifica conferència sobre Nietzsche i Wagner a càrrec del filòsof Xavier Vega, el Club Wagner ha preparat un vídeo de 1h 40’, amb moments extrets del film Wagner del director Toni Palmer que ens mostren la citada relació entre els dos genis.
El film, interpretat magníficament per Richard Burton com a Wagner, Vanessa Redgrave com a Cósima i Ronald Pickup com a Nietzsche és històricament molt complert i sobretot, els moments musicals de l’obra de Wagner, estan perfectament encaixats en el decurs de la pel·lícula.
Preguem confirmació a
Us desitgem unes BONES FESTES!!!
“L’art sempre és polític”, recorda Aina Vega, posant-nos en situació. Les edificacions i estàtues de les primeres societats organitzades de la història foren construïdes pel poder imperant. A l’Edat Mitjana l’església catòlica s’establí com a institució de poder, i era qui promovia les grans obres d’art. No és fins l’Edat Moderna que l’artista trenca amb el poder (recordem, per exemple, el Salon des Refusés de París el 1863).