DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG (ELS MESTRES CANTAIRES DE NUREMBERG)
(Article de Josep Mallol i Gurgui)
Òpera amb text i música del compositor
M’atreveixo a copsar l’argument original que va escriure Richard Wagner per aquesta obra mestra, per si es vol seguir fil per randa la representació a través de la música i elcant. A l’escena s’hauria de veure el que es canta i el que zona a l’orquestra...
En aquell temps mitjans segle XVI, Nuremberg era una Ciutat Lliure Imperial i un dels centres del Renaixement a Europa del Nord. L'argument es basa en l'històric gremi de Meistersinger (Mestres Cantaires), una associació de poetes i músics afeccionats, molts d'ells pertanyents a la petita burgesia, sovint Mestres artesans de les seues respectives professions. Els Mestres cantaires conreaven la creació musical amb una orientació artesanal, amb un intricat sistema de regles pel que feia a la composició i interpretació de cançons. Un dels personatges principals, el poeta i Sabater Hans Sachs, està basat en una figura històrica: Hans Sachs(1494-1576), el més cèlebre dels mestres cantaires històrics.
ACTE I
Interior de l'Església de Santa Caterina a Nuremberg. Vigília de la festivitat de Sant Joan. La missa està a punt d'acabar quan Walther von Stolzing, un jove cavaller que s’allotja a casa de Pogner, entra. Busca a Eva, la filla de l’orfebre, a qui va conèixer el dia anterior, i li pregunta si està promesa a algú. És evident que Eva s’ha enamorat de Walther, però l’informa que son pare, l'orfebre i mestre cantaire Veit Pogner, ha determinat donar-la en matrimoni al vencedor del certamen de cançons que tindrà lloc l'endemà, dia de Sant Joan (Solstici d'estiu). L’assistenta d'Eva, Magdalena, indueix al seu pretendent David (aprenent de Sachs) a instruir Walther en l'art dels Mestres cantaires. Espera que Walther esdevingui mestre cantaire durant la reunió del gremi, que tindrà lloc immediatament en l'església, de manera que pugui participar en el concurs de l'endemà.
Mentre els altres aprenents arrangen l'església per a la reunió dels mestres, David explica a Walther que ell és l'aprenent de Hans Sachs, un mestre Sabater i un molt respectat mestre cantaire. Després li dóna una rápida lliçó sobre les regles dels Mestres cantaires per a la composició i el cant. (Moltes de les melodies citades són melodies reals de l'època). Walther, òbviament, se sent aclaparat per unes regles tan complexes, però està determinat a lluitar per una plaça en el gremi. A continuació, els primers Mestres Cantaires entren a l’església: el pare d'Eva, Veit Pogner, l’escrivent i funcionari municipal Beckmesser així com tots els altres mestres. Beckmesser, que planeja guanyar la mà d'Eva en el certamen, mostra immediatament el seu disgust/desconfiança amb el nouvingut Walther.
Un cop estan tots, Fritz Kothner (el mestre forner) passa llista. Aquesta és la primera obra mestra de la melodía contrapuntística de l’obra. Pogner demana la paraula i, dirigint-se a l'assemblea, anuncia que oferirà la mà de la seua filla al guanyador del concurs de cançons. Aquí, el cantant que encarna l’orfebre té el seu momento àlgid de cant. No és fácil per un baix profund ja que ha d’assolir alguns aguts de considerable dificultat. Tampoc és fácil que un baríton pugui donar l’aire d’autoritat i seguretat que requereix el personatge. Quan Hans Sachs argumenta que Eva hauria de ser escoltada sobre la matèria, Pogner diu que Eva podrá rebutjar el guanyador, però haurà de triar tan sí com no, un mestre cantaire. Un altre suggeriment de Sachs és que el poble sigui tingut en compte, a banda de la corporació, per decidir qui será el guanyador. Aquesta opinió és majoritàriament rebutjada pelsmestres.
Es presenta Walther i els Mestres accepten posar-lo a prova per a admetre'l com a membre de la corporació. Haurà de ser jutjat implacablement per Beckmesser, el "Marcador" del gremi. Abans que el jove aspirant comenci, Kothner recita les lleis principals de la “Tabulatura” que és el conjunt de normes que haurà de seguir l’aspirant en la cançó. Walther canta una innovadora cançó amb una forma lliure que, òbviament, trenca amb totes les regles dels Mestres cantaires; per tant, és constantment interromput maliciosament pels cops de guix a la pissarra de Beckmesser, qui anota error rere error. Tot i la insistencia de Sachs perquè Walther pugui continuar, la resta dels Mestres interromp la prova, rebutjant al candidat. Sachs és el darrer en sortir de la sala de l’església convertida en tribunal amb posat reflexiu i circumspecte.
ACTE II
Capvespre de la vigília de Sant Joan. A un carrer de Núremberg, al cantó entre la casa de Pogner i el taller de Sachs.
David informa a Magdalena del fracàs de Walther en la prova del matí. Amoïnada, Magdalena deixa a David sense la cistella de menjar que li havia portat. Això provoca les burles dels altres aprenents, i quan David està a punt d'esclatar arriba Sachs i li ordena que entri al taller, després d’instal·lar-li el banc de treball a la fresca per treballar amb la frescor de la nit.
Arriben Pogner i Eva, immersos en una conversa que gira entorn del tema del seu compromís: Eva dubta en preguntar el resultat de la prova de Walther, mentre que Pogner dubta íntimament sobre si ha fet bé en oferir la mà de la seua filla en el concurs. Aquesta escena, ben interpretada vocalment i escènicament està plena de màgia. En entrar a casa, apareix Magdalena i comunica a Eva els rumors sobre el fracàs de Walther. Eva decideix preguntar a Sachs sobre l'assumpte.
En caure la nit, Hans Sachs s'asseu en front de casa seva per a treballar en un nou parell de sabates per a Beckmesser. Pensa en la cançó de Walther, que li ha fet una forta impressió i canta un dels seus famosos monòlegs, anomenat “del til·ler”, tot reflexionant sobre la novetat de la cançó del matí i dels Mestres en general.
Eva s'acosta a Sachs, i ambdós parlen del concurs de cançons de l'endemà. Eva, òbviament, no es mostra gens entusiasmada amb Beckmesser, qui sembla haver esdevingut l'únic concursant amb possibilitats de guanyar. Eva deixa caure que no li desagradaría que Sachs, un vidu, guanyara el concurs. Força colpit per la insinuació de la jove, Sachs replica que seria un marit massa vell per a ella. A preguntes d'Eva, Sachs relata el fracàs de Walther a l'assemblea del gremi. Això provoca el desconsol i fúria d'Eva, i Sachs confirma la seua sospita que la noia està molt enamorada de Walther. Magdalena ve a buscara Eva, i li diu que Beckmesser vindrà aquesta nit a fer-li una serenata. Eva, determinada a buscar Walther, li diu a Magdalena que es posi el seu propi vestit a la finestra i que faci veure que és ella mateixa.
Tot just en quedar-se sola Eva, apareix Walther. Li conta a Eva el que ha succeït a l'assemblea del matí, i ambdós decideixen fugir plegats. Però Sachs ha pogut escoltar la conversa i quan els enamorats intenten pasar per davant del seu taller, el il·lumina el carrer amb la seua llanterna, forçant-los a retrocedir fins al cantó més fosc de la casa de Pogner. Walther intenta enfrontar-se a Sachs, però li ho impedeix l'arribada de Beckmesser.
Tot just Eva i Walther s'han amagat a la foscor, Beckmesser comença la seua serenata. Sachs l'interromp cantant una cançó de Sabater mentre colpeja amb el Martell el cuir de les sabates que està fent. Amoïnat, Beckmesser li demana que no canti, però Sachs fingeix ignorancia i respon que ha d'acabar les sabates que el mateix Beckmesser ha encarregat, per a l'endemà. Beckmesser, que ha albirat algú a la finestra d'Eva (Magdalena disfressada), no té temps per a discutir. Amb prou feines admet la proposta de Sachs de fer de marcador, indicant cada error de la serenata amb un colp del martell. Beckmesser comença, però comet tants errors que amb els repetits colps de martell, Sachs enllesteix les sabates. Tot el veïnat es desperta amb el soroll. David, veient que algú està fent-li una serenata a Magdalena, agafa un bastó i comença a apallissar Beckmesser. Els altres aprenents acudeixen a la baralla, i la situación degenera en un avalot de grans proporcions. En la confusió, Walther intenta fugir amb Eva, però Sachs empenta a la noia dins de casa seva i a Walther al seu taller. La tranquil·litat torna tan sobtadament com va desaparèixer. Una figura solitària travessa el carrer –el sereno que canta l'hora. Aquesta és una escena obra mestra de contrapunt. Wagner aconsegueix reflectir la confusió tumultuària en una fuga de proporcions colossals que acaba amb pianissimo amb la crida al silenci per part del vigilant de nit.
ACTE III
Preludi magistral de l’orquestra que, si està ben interpretat, dóna a l’oient la oportunitat d’olorar en música les aromes del matí del dia de Sant Joan. Sachs està llegint un gruixut llibre de cròniques al seu taller. Perdut en els seus pensaments, no respon quan David torna de lliurar les sabates noves a Beckmesser. Finalment, David aconsegueix atraure l'atenció del seu mestre, i ambdós parlen de la festa –avui és el dia de Sant Joan, i l'onomàstica de Hans Sachs!. David recita uns versos per a Sachs, i se'n va a preparar-se per al festival. Sol, Sachs pensa en l'avalot de la nit precedent. "Bogeria! Bogeria! Per tot arreu bogeria!" (Wahn! Wahn! Überll Wahn!). Segon el seu intent per evitar la fugida va acabar en violència. Tanmateix, està disposat a fer treballar la bogeria per a ell en aquest dia.
Walther, que ha passat la nit a casa de Sachs, entra a l'habitació. Li diu a Sachs que ha tingut un somni agradable, i encoratjat per Sachs, s'hi inspira per a compondré dues seccions d'una cançó per al concurs. Sachs va copiant el text dels versos mentre Walther va cantant. Queda una secció final per ser composta, però Walther està cansat de cançons. Els dos homes surten de l'habitació per a vestir-se per al festival.
Beckmesser, encara adolorit per la pallissa, entra al taller aparentment solitari. Veu els versos de la cançó sobre l'escriptori de Sachs, i arriba a la conclusió que aquest ha estat treballant per a participar en el concurs i obtener la mà d'Eva. El Sabater torna, i Beckmesser li demana explicacions sobre els versos.
Sachs declara que no té cap intenció de participar en el concurs ni d'aconseguir Eva, i es mostra disposat que Beckmesser s'endugui el poema, fins i tot prometent-li que mai no dirà que és seu. Beckmesser se'n va corrent a preparar una melodía per al poema, emocionat amb l'expectativa de poder usar uns versos del mestre Sachs.
Eva entra al taller. Està buscant a Walther, però pretext a queixar-se d'una sabata que Sachs li va fer. Sachs s'adona que la sabata està perfectament acoblada, però simula arranjar-la alterant el cosit. Mentre treballa, li diu a Eva que tot just acaba d'escoltar una bella cançó, a la qual només li falta el final. Eva crida d'alegria quan Walther entra a l'habitació, esplèndidament vestit per al festival, i canta la tercera i final secció de la cançó. La parella està colpida i agraïda a Sachs. Eva li ofereix disculpes per haver jugat amb els seus sentiments, però Sachs no les accepta, bromejant sobre la seua condició de sabater, poeta i vidu. Finalment, però, admet a Eva que, malgrat els seus sentiments envers ella, està resolt a evitar el destí del Rei Marc (una referencia a altra òpera de Wagner, Tristan i Isolda), beneint així els dos enamorats.
Apareixen David i Magdalena. Sachs anuncia al grup que s'ha compost una nova cançó, que d'acord amb les regles dels Meistersinger, haurà de ser batejada. Com que un aprenent no pot ser testimoni del bateig, promou David al rang d'oficial amb la tradicional bufetada en l'orella. Llavors bateja la nova cançó amb el nom de Cançó del Somni Matinal (Selige Morgentraum Deut–Weise). Després d'invocar llur bona fortuna, el grup surt cap al festival.
La festa de Sant Joan té lloc a la ribera del riu Pegnitz. Els diferents gremis entren en processó, culminant amb l'arribada dels Mestres cantaires. La multitud lloa Hans Sachs, el més estimat dels Meistersinger i entona una cançó autèntica de l’original Hans Sachs. El concurs de cançons comença. El primer concursant és Beckmesser, qui utilitza els versos que va obtener de Sachs. Tanmateix, és incapaç d'inserir les paraules en una melodía adequada, i acaba cantant de manera tan maldestra que el públic esclata a riure. Enrabiat, acusa a Hans Sachs de ser l'autor de la cançó. Sachs ho nega; i com a prova, invita a Walther a l'escenari.
La interpretació que Walther fa de la seva cançó trenca totes les regles dels Mestres cantaires, però és tan bella que tothom el proclama vencedor. Ha guanyat el concurs, i la ma d'Eva. Els Meistersinger volen fer-lo membre del seu gremi, però ell hi refusa, deixant a tothom decebut amb la seua negativa. Aleshores intervé de nou Sachs: "No menyspreeu els Mestres alemanys, us ho prego!". Malgrat els seus errors, els Meistersinger han lluitat per l'art alemany a la seua manera, preservant-lo al llarg d'anys de treball. Walther finalment hi accepta, i el públic lloa de nou a Hans Sachs, el benvolgut Meistersinger de Nuremberg.
Aquest és l’argument de ‘Els Mestres Cantaires de Nuremberg’ i el que s’hauria de veure al teatre...
Quant a versions hi ha algunes coses a dir:
Sempre ha estat molt difícil de trobar intèrprets ideals per a aquesta única òpera còmica de Wagner. Sachs és un dels personatges més difícils d’interpretar amb certa solvencia dins del corpus wagnerià. Ha de ser un baix–baríton amb una veu potent, clara, autoritària quan convé, i també tendrá i dolça en certs moments amb Eva. Grans baixos han donat vida al sabater: Josef Greindl, Giorgio Tozzi, John Tomlinson, recentment Georg Zeppenfeld... un bon Gurnemanz será sempre un bon Sachs, així com un bon Wotan o Holandès.
Els barítons (a voltes forçant els baixos) sovint manquen de la profunditat requerida pel rol. Tenim exemples clars d’això en Otto Wiener o Thomas Stewart, Dietrich Fischer-Dieskau. Els baixos barítons que han defensat amb certa dignitat Hans Sachs, són Friedrich Schorr, Hans Hermann Nissen, Ferdinand Frantz, Paul Schöffler, Otto Edelmann, Theo Adam, José van Dam (en la memorable gravació de Chicago dirigida per Georg Solti), Bernd Weikl, Alan Titus, Robert Holl, Franz Hawlata, Falk Struckmann, James Morris, Alan Hale, Albert Dohmen, James Rutherford, Wolfgang Koch, Michael Volle.
Beckmesser “el contra Sachs” ha de ser un baríton que sàpiga dotar la seva veu d’una mena de comicitat amargada. No és gens fácil d’interpretar ja que requereix de magnifiques dots d’actor a banda d’una veu adequada. Entre els famosos Beckmesser trobem Heinrich Pflanzl, Erich Kunz, Karl Schmitt-Walter, Roland Hermann, Geraint Evans i el gran Hermann Prey. Recentment, Eike Wilm-Schulte i Johannes Martin Kränzle.
La veu del personatge de Veit Pogner és fácilment intercanviable amb la de Sachs. Kothner ha de ser un baríton amb certa musicalitat que té breus però importants intervencions en la obra, sobretot al primer acte.
Walther von Stolzing ha de ser un tenor líric amb un punt etspinto. Té el risc que moltes de les seves intervencions són tenses en l’agut sense arribar molt amunt en la tessitura. Grans intèrprets del Max de Freischütz han estat sempre bons Walther. Recordem a Rudolf Schock i Sandor Konya. Entre els tenors més “pesats” que han encarnat el noble de Francònia trobem a Max Lorenz, Günther Treptow, Bernd Aldenhoff, Hans Hopf, Wolfgang Windgassen (aquest més líric, però magistral intèrpret de Walther). Els més recents: René Kollo, Ben Heppner, Peter Seiffert, Siegfried Jerusalem, Peter Hoffmann, Andreas Schager, etc. Klaus Florian Vogt l’ha interpretat recentment a Bayreuth, totalment equivocat en la seva tesitura de veu blanquinosa.
David, l’aprenent de Sachs és un tenor líric, que sovint se l’ha destinat a cantants “tipus Mime” (per mi amb desencert). Grans David han estat Gerhard Unger, Horst Laubenthal, Graham Clark, Rainer Trost, etc.
Eva Pogner és una soprano lírica amb caràcter. Entre les grans intèrprets del rol podem destacar Elisabeth Schwarzkopf, Elisabeth Grümmer, Lisa della Casa, Edith Mathis, Catarina Ligendza, Emily Magee, Karita Mattila, Anne Schwanewilms, Camilla Nylund...
Magdalena és una mezzo amb poques intervencions que sempre ha estat interpretada per mezzos de caràcter.
El cor és importantíssim en aquesta obra ja que ha de cantar corals “a la Bach” i també saber interpretar la inmensa fuga del 2n acte i les colossals escenes del 3r acte. No cal dir que el cor del festival de Bayreuth dirigit per Wilhelm Pitz va aconseguir aquesta fita gairebé inassolible.
La orquestra no és molt nombrosa, en comparació amb les mastodòntiques de l’Anell, però si nombrosa com per interpretar simfonies de Brahms o les primeres de Bruckner. El director ha de conèixer a fons la partitura i també els caràcters dels personatges. Diversos són els directors que s’han aproximat amb gran solvencia a aquesta obra: W.Furtwängler, Hermann Abendroth, Hans Knappertsbusch, Rudolf Kempe, Herbert von Karajan, Georg Solti, Christian Thielemann...
Pel que fa a versions destacades de l’obra, per ordre cronològic de gravació podríem destacar:
1950HansKnappertsbusch–F.Viena–DECCA(mono)
1951 Herbert von Karajan – Festival de Bayreuth – NAXOS (mono)
1951 Rudolf Kempe – Staatskapelle Dresden (mono)
1955 Hans Knappertsbusch – Op.Baviera – ORFEO (mono)
1956 Rudolf Kempe – F. Berlin – EMI (mono)
1960 Hans Knappertsbusch – Festival de Bayreuth – ORFEO (mono)
1967 Rafael Kubelik – Simfònica de Ràdio Baviera – KALIG (stereo)
1971 Herbert von Karajan – Staatskapelle Dresden – EMI (stereo)
1976 Eugen Jochum – Deutsche Oper.Berlin – DG (stereo)
1991 Wolfgang Sawallisch – Op. Baviera – EMI (stereo)
1995 Georg Solti – Simfònica de Chicago – DECCA (stereo)
2000 Christian Thielemann – Festival de Bayreuth (grav. Radiofònica) (stereo)