RESSENYA DE PARSIFAL 1955
Com sabem. El 29 de juliol de 1951 tingué lloc a Bayreuth la reapertura del Festival en forma de Novena Simfonia de Beethoven, dirigida per Wilhelm Furtwängler amb
l’orquestra i cor del Festival(sortosament, en tenim testimoni enregistrat a ORFEO). El dia següent, 30 de juliol de 1951, s’aixecava el teló per representar "Parsifal"...escenificat per Wieland Wagner i dirigit per Hans Knappertsbusch. Així començava la nova etapa de l’anomenat “nou Bayreuth”. Doncs bé, aquesta producció de Parsifal es va estendre fins el 1973.
Anem a l’any que ens ocupa. El 1952 Knappertsbusch va adonar-se que Wieland l’enganyava quan li assegurà que al final del tercer acte hi havia “el colom del Grial” suspès del sostre. En realitat, no hi havia tal colom sinó que el trapella de Wieland va penjar un colom d’atrezzo que només veia el director, però invisible per al públic del Festspielhaus. Veient aquest engany, i en una carta adreçada a Wieland, Kna renuncià a dirigir més a Bayreuth fins que “l’esperit de R. Wagner retornés al Festspielhaus”. El 1953, els germans Wanger contractren Clemens Krauss per a fer-se càrrec de L’Anell i de Parsifal. Realment fou un any “de transició” ja que Krauss va morir a Mèxic el 16 de maig de 1954. Es decidí que , sent l’Anell dirigit per Josef Keilberth (que ja l’havia dirigit el 1952 i un cicle del 1953) Kna tornés a “recuperar el seu Parsifal” amb colom inclòs. Veritablement fou un retorn “sonat” del qual en tenim sortosament una gravació (pirata com sempre, però força digna, de la Ràdio de Baviera). En un altre apunt farem ressenya d’aquella meravella de funció que suposava el retorn del vell mestre d’Elberfeld al turó verd.
De les 4 funcions de 1955, la que comentem és la tercera, corresponent al dimarts, 16 d’agost.
En aquesta representació en viu comentem els caràcters vocals i la direcció musical.
Per començar, Amfortas està cantat per un jove Dietrich Fischer-Dieskau de 30 anys. Aquí no esperem la veu de dolor còsmic que tenia George London el 1951 i 1952, ni el “dolgut amb humanitat i autoritat” Hans Hotter que el cantà les altres funcions i també el 1954. No. FiDi posseïa una veu potent de baríton líric. En la seva actuació notem tota la potència de la joventut que li permet mostrar una desesperació que, per exemple, no mostrà en la posterior gravació de 1969 amb Solti en estudi. Fischer-Dieskau es deixa anar completament al primer i al tercer acte, cosa que aprofita Kna per subratllar encara més el caràcter desesperat de la música en les seves intervencions.
Titurel, “rara avis” és Hermann Uhde (!) que havia cantat magistralment el Klingsor de 1951 i 1952. Contravenint la tradició de posar un “baix molt profund” en el lloc del vell rei moribund, Uhde, compleix perfectament el seu rol, enfosquint convenientment la veu. És l’unica gravació en que Titurel és cantat per un “no baix”. Aquí queda la primera petita anècdota.
Gurnemanz és el gran Ludwig Weber. Aquest cantant austríac (vienès) de 56 anys i 17 dies, en el moment de la funció esdevingué el primer Gurnemanz gairebé ideal de Bayreuth fins que trobà substitut en el mític Hans Hotter a principi i mitjan anys 60. Laa seva veu s’adequa perfectament a les exigències de Kna. Tempo pausat i
intens i veu potentíssima que reflecteix de meravella el caràcter autoritari del madur i vell cavaller – monjo.
Parsifal torna a ser, després de 1953, el xilè Ramón Vinay. Una veu “rara” ja que havia començat de baríton abans de passar a tenor (que no va enfrontar-se mai a Siegfried). Vinay tenia una veu ideal pel futur cavaller del Grial. Veu abaritonada, potent, i amb agut suficient, tot i que no fàcil. La veu de Parsifal no requereix “viure en la zona aguda de Siegfried”. En el moment de la funció, Vinay comptava amb 43 anys, o sigui, en la flor de l’edat i la veu.
Klingsor és per segon any consecutiu, el gran Gustav Neidlinger. Baix – baríton que destacà en aquest paper i en el del malvar Alberich al llarg de més de 20 anys de manera insuperada. 45 anys tenia el dia de la funció. Per tant, en plena forma de veu, potencia i color vocal.
Kundry és la cantant de Nuremberg, Martha Mödl, de 43 anys, que ja va “estrenar” l’obra el 1951. Fou una de les Kundry preferides de Wieland i de Knappertsbusch, no només per la veu, del tot adequada al personatge sinó per la seva actuació magistral.
Com a curiositats, dins dels personatges secundaris, trobem a Josef Traxel cantant el primer cavaller de Grial. Aquest cantant arribaria a ser un bon Walther de Meistesinger en anys posteriors. També trobem a Gerhard Stolze que arribaria a esdevenir mític Mime, en anys següents. Com a escuders trobem a Elisabeth Schärtel, que esdevindria cantant fixa a Bayreuth i també magnífica cantant d’oratori i passions.
La veu de les alçades és la “pluriempleada” Marta Mödl.
Knappertsbusch dirigeix aquesta funció “adaptant-se” perfectament a les personalitats del “cast”. És bastant més ràpida que la de l’any anterior (1954) que havia estat gairebé tan lenta com el 1951 (any de lentitud rècord de Kna). Que sigui més ràpida (no tant com C. Krauss, per suposat, ni com l’anomenat ”analític” Boulez) no vol dir que sigui menys intensa o dramàtica. Cada representació de Kna-ppertsbusch té personalitat absolutament pròpia. Cada representació del Festival dramàtic sagrat dirigida per Kna és una nova lliçó de com s’ha de transmetre aquesta obra mestra.
El so és força bo. Ben remasteritzat i sense sorolls molestos que molestin.
Una gravació que “tanca” el cercle de totes les gravacions de Kna a Bayreuth, des de 1951 a 1964.
Algunes notes de la carpeta del cd:
Segons Wieland Wagner, el llegat de Wagner no s'ha de momificar a través d’una fidelitat mal entesa a l'original i conservar-lo com a una atracció de museu per temps immemorial”. És per això que va “netejar” a fons el que es feia a Bayreuth.
L'Espai de posada en escena de tots els actes va prendre la forma d'un disc, el vestuari era senzill, i l'espai i el temps eren indeterminats. Per a Wieland, escrivint a Knappertsbusch, els decorats eren "en sentit estricte reflectint res més que una expressió dels estats d'ànim canviants de l'ànima de Parsifal". En lloc d'escenografies fixes, va treballar amb llum i ombra. El bosc del Grial a l'inici de l'acte semblava un espai abstracte, els troncs d'arbres com columnes. Allà, amb gestos mínims, Gurnemanz començava la gran narració. Quatre columnes brillants de color vermellós que semblaven surar marcaven el Temple del Grial. Un Altar al centre, envoltat d'una taula calada on s'agenollaven els cavallers del Grial, estructurava l'espai. Al començament de l'acte II, Klingsor es trobava en una mena de teranyina gegant, de la qual Kundry es veia forçada a retorçar-se amb dificultat. En l'escena
següent, amb les noies de flors a la vora del disc, Kundry apareix des del darrere de l'escenari amb el seu vestit vermell, percebut per Parsifal com una mena de visió. El seu petó va ser "punt de sintonització, punt mitjà místic, clímax, punt baix i cercle del camí de la salvació" (Wieland Wagner) que Parsifal ha de trepitjar simultàniament. Després, els colors es van esvaint. El prat de Divendres Sant de l'acte III es presentava amb un cel blau ombrívol i la seva vora gris pedra semblava sobri i sense il·lusió.
Wieland també es va defensar aquí: es tractava més d'una cosa espiritual "que no pas d'una experiència romàntica de la natura", que "per descomptat s'hauria pogut servir millor amb uns quants bedolls i la cabana de Gurnemanz". A les escales de l'interior del temple del Grial, finalment Kundry s'enfonsa sense vida a terra, mentre només el Grial i un colom blanc brillen a dalt. El 1937, dirigida per Heinz Tietjen però amb l'escenografia i el vestuari de Wieland, les coses havien semblat diferent, però els temps havien canviat. El 1951, Wieland va confessar la seva creença en el teatre contemporani, va llegir el "Bühnenweihfestspiel" com "l'obra més progressista", va trencar amb la tradició i va obrir així l'era moderna de Bayreuth.
Hans Knappertsbusch havia dirigit a Bayreuth des de 1951, la seva obra preferida era Parsifal, que va continuar dirigint fins al 1964. L'única temporada que es va perdre va ser la de 1953, perquè Wieland havia eliminat el colom de l'escena final d'aquest segona temporada de producció. El director va escriure l'1 de maig de 1953 que no tornaria a estar disponible fins que "l'esperit de Richard Wagner hagi tornat al Festspielhaus". El 1954, tant el colom com Hans Knappertsbusch van tornar. El problema de les campanes del Grial es va resoldre l'any 1955, quan es va introduir un instrument musical electrònic creat per Oskar Sala. Knappertsbusch havia hagut d'esperar molt abans que se li permetés dirigir a Bayreuth. El 1931, Arturo Toscanini i Wilhelm Furtwängler eren els directors preferits, i més tard se'n van escollir altres perquè Adolf Hitler afavoria Furtwängler i Clemens Krauss. No va ser fins al 1951 que va arribar el seu moment i a partir d'aleshores va ser considerat el guardià de l'òpera.
Els cantants no van presentar cap dificultat en la tria. Martha Mödl era per a Wieland Wagner "altament dramàtica i realista", i va apreciar en ella que "el cant, la personalitat i la presentació van entrar en una unitat absoluta i inseparable". Ramón Vinay va resultar ser el company perfecte amb la seva veu de tenor abaritonat,harmonitzant amb la seva exuberant profunditat i equilibrat rang mitjà. Tots dos ja havien cantat a Parsifal l'any 1953 en aquell moment sota la direcció de Clemens Krauss, que clarament preferia tempi més ràpids que Knappertsbusch. Aquesta última admirava “l'esplèndida Kundry" de Mödl, i ella apreciava els seus tempi, que "no eren simplement lents", sinó "sempre plens d'expressió". Gustav Neidlinger, amb el seu baix baríton potent i ricament de matisos, va ser un digne successor de l'insuperable Hermann Uhde. Ludwig Weber va aportar grans qualitats de legato a Gurnemanz, un to suau i rodó combinat amb la millor comprensibilitat lírica. També va destacar l'intens Amfortas de Dietrich Fischer Dieskau. Com a representant líric del seu tema, ja va impressionar als 30 anys amb un timbre extraordinari, una veu rica i colorida i uns tons fabulosament ben barrejats. Però mentre que els altres
cantants venien regularment a Bayreuth i formaven part del repartiment habitual, per dir-ho d'alguna manera, Fischer-Dieskau només va tornar al Turó Verd una vegada més. Els papers més petits de Parsifal també van ser excel·lents, amb cantants que estaven destinats a coses més grans a Bayreuth. Josef Traxel, el 1r Cavaller del Grial, més tard va cantar Walther von Stolzing al Meistersinger, i Gerhard Stolze, en el paper de primer escuder el 1955, va cantar tant el Loge com el Mime in the Ring durant molts anys. Aquest enregistrament proporciona una documentació completa de la direcció de Hans Knappertsbusch a Parsifal a Bayreuth. Segons Klaus Kalchschmid, la seva concepció de la peça sens dubte va canviar amb el pas dels anys: "es va allunyar d'un èmfasi massa gran en la grandesa cap a un drama agressiu, fins i tot sorollós". Cada enregistrament és únic, i sobretot de l'any 1955, gràcies a Mödl, Vinay, Weber i Fischer Dieskau.
Bernd Zegowitz