A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
El drama El jove Sigfrid (NA A II f 1) va néixer com una introducció prèvia que Liszt va demanar a Wagner en llegir La mort de Sigfrid, drama que es pot considerar no només el germen de Crepuscle dels déus, sinó també del cicle sencer de l’Anell.
El drama El jove Sigfrid és molt interessant per veure les “versions” del cicle en la seva gestació. Si el comparem amb Siegfried, entre les diferències més rellevants cal esmentar-ne dues.
La llengua
En primer lloc, sorprèn l’ús que Wagner hi fa de la llengua. El to del Jove Sigfrid és encara molt més èpic, a vegades dens i, a més a més, amb intervencions llarguíssimes dels personatges.
Darrere d’aquesta redacció, certament, s’hi amaga la voluntat d’explicar amb cura i detall el màxim possible. El resultat, no obstant això, és una exposició excessiva. Això succeeix, per exemple, amb totes les converses de Mime al Primer i Segon Acte, diàlegs en què s’exposa amb moltíssim detall tot el que després Wagner desenvoluparà a L’or del Rin. Passa també amb un llarguíssim monòleg de Brünnhilde en despertar al Tercer Acte, on ella explica a Siegfried el que Wagner després desenvoluparà a Die Walküre.
En aquest sentit, en la lectura del drama El jove Sigfrid queda clara la necessitat que Wagner va sentir d’escriure’n dues obres més.
Conceptes i precisicions
En segon lloc, un altre aspecte que crida l’atenció en comparar les versions és l’estat molt més primigeni del material al Jove Sigfrid, no només pel que fa als personatges, sinó també als conceptes.
Així doncs, encara és molt més present la influència que Wagner rep del conte D’un que va sortir per conèixer la por (Von einem, der auszog, das Fürchten zu lernen), redactat també pels germans Grimm. La por, en aquest sentit, hi juga un paper molt més essencial, fins i tot principal, com a motor d’actuació de l’heroi.
Un exemple: al Tercer Acte de Der junge Siegfried, l’heroi encara no trenca la llança de Wotan, sinó que aquest el deixa passar i li diu:
|
Jetzt lerne das fürchten, oder lerne es nicht! Hinein in das feuer, wenn dir’s gefällt! Zieh hin! ich halte dich nicht! |
Aprèn ara la por o no l’aprendràs mai! Vés cap al foc si t’agrada! Vés-hi! No puc detenir-te! |
Altres aspectes
Aspectes més secundaris o curiosos, però igualment importants, poden ser —com es pot veure en el fragment citat— que en aquest moment Wagner encara no fa servir majúscules per als substantius. O bé, d’altra banda, que l’espasa encara s’anomena “Balmung” (després seria Notung), o que Wotan s’escriu amb “d” (Wodan) i Erda és només “Wala”.
L’edició de 1853
La redacció dels tres drames (Die Walküre, Siegfried i Götterdämmerung), juntament amb la vespra (Das Rheingold), va ser ben ràpida. En aquest sentit, gràcies a les cartes del juliol de 1852, sabem que, almenys en aquella data, el text ja estava llest per ser imprès.
En una carta del 22 de juliol de 1852 a l’editorial Breitkopf & Härtel, Wagner escriu:
"Der jetzt von mir gewünschte Abdruck soll rein nur den Zweck haben, mich in den Stand zu setzen, einer gewissen Anzahl näherer und entfernter Freunde ganz privatim schon jetzt diese Dichtung vorlegen zu können: da ich sie jetzt unmöglich schon der Kritik vorlegen kann und will, müsste ich daher auch darauf halten, dass die Zahl der Exemplare sich nicht über höchstens 50 belaufe, um so ihrer Verbreitung einen gänzlich intimen Charakter zu belassen".
La impressió que ara en desitjo ha de tenir només la finalitat de permetre’m facilitar aquest text a un cert nombre d’amics, tant propers com llunyans, d’una manera completament privada. Atès que no puc ni vull, en cap cas, presentar-ho encara a la crítica, he de procurar que el nombre d’exemplars no superi els 50, per tal de mantenir-ne una difusió de caràcter plenament íntim.
Aquesta edició, que Wagner mateix pagaria per als seus amics i que tindria només una tirada de 30 exemplars, va aparèixer el febrer de 1853 gràcies a l’editor suís Kiesling. Es tracta, sense dubte, d’un dels llibres més buscats i desitjats de la història del wagnerianisme!.
La seva lectura es pot fer en línia gràcies a algunes biblioteques, com la de Zuric, que n’han facilitat la digitalització pública. Com a anècdota, l’exemplar de Zuric és el que l’escriptor Gottfried Keller va donar el 1890 a la biblioteca.
Els destinataris dels altres exemplars, tal com coneixem gràcies a la carta que Wagner va enviar a Liszt l’11 de febrer de 1853 juntament amb els llibres, foren els següents: el primer era per a Franz Liszt; el segon, per a la Gran Duquessa de Weimar; el tercer, per a la princesa de Prússia.
Els altres exemplars estaven destinats a l’escriptor Adolf Stahr, a l’aristòcrata Hans von Ziegesar, al director Hans von Bülow, a l’amic August Röckel, al polític de Weimar Franz Müller i a Alwine Frommann.
L’estat del text de 1853
Una lectura detallada del text de 1853 permet trobar-hi encara alguns elements de la gestació. Tot i que el llibret es pot considerar més o menys definitiu, encara s’hi observa un tractament diferent al Primer Acte, en el qual és més present que en la versió actual el debat al voltant de la por.
Això succeeix perquè la conversa que avui tenen Mime i Siegfried després del concurs de saviesa de Wotan i Mime, en la versió de 1853, però, tenia lloc abans de l’aparició del Caminant. Així, en parlar de la naturalesa, Mime insisteix a Siegfried, entre altres coses, si no té por del bosc. Tal com tenim avui l’escena, sembla que Mime i Siegfried parlin de la por només perquè Mime la sent després d’haver parlat amb el Caminant.
Entre altres detalls, a l’edició de 1853 Wotan és encara Wodan i Siegfried du el títol El jove Siegfried; no obstant això, Notung ja no és Balmung.
La primera edició pública
La primera edició pública de l’Anell va aparèixer el 1863 (Leipzig, J. J. Weber). En aquell moment, Wagner ja havia compost fins al final del Segon Acte de Siegfried. En aquest sentit, deixant de banda algunes anècdotes, el text que hi va publicar és, en essència, el que coneixem avui. El camí, però, havia estat llarg i difícil.